La gran farra, Sylvinho i Rubinos Pérez

Una derrota amb l’Osasuna, que a tothom li era indiferent perquè el volem veure a Primera, i discursos, copes, festa, cava, confetti i càntics a dojo. Una festa collonuda per tancar a casa una temporada excepcional, que podria acabar essent galàctica. Menció especial als discursos d’en Xavi que em va fer plorar de riure recordant el famós “ziga-zaga” del “jefe”, d’en Messi que va recordar Milito tot dient que no sortia al camp perquè “era un boludo” i al sempre emotiu Syvinho que pràcticament es va acomiadar dels socis.

Sylvinho mereix capítol propi. Així com en altres ocasions he criticat als pocavergonyes (Ronaldinho, Deco...) avui m’agradaria destacar la professionalitat d’aquest jugador que sempre ha estat en forma i a punt de sortir quan se l’ha necessitat i que ha fet pinya dins l’equip. Una persona sense taques negres a l’expedient. Un deu que marxa perquè vol jugar més minuts en els darrers anys que li queden però que si fos pel Barça es podria quedar els que volgués. Un exemple, una gran persona.

Rubinos Pérez també mereix una menció especial. Fer fora del camp a un jugador de 17 anys, en el dia del seu debut, i a casa, per una entrada en la que anava a buscar la pilota i que sobre no era clara ocasió de gol, és propi d’un fill de la gran Bretanya, per no dir puta. El madrileny, tot recordant Schuster, és un àrbitre d’aquests que van per la vida frustrats i amargats, un tros de carn que només aconsegueix ser protagonista arbitrant malament. Senyor Rubinos: d’aquí a deu anys en Marc Muniesa estarà jugant el seu partit 200 amb el Barça (perquè ja es veu que serà un crack) i vostè serà un ex-àrbitre fracassat que només li quedarà el consol d’anar pels bars d’algun barri ranci madrileny presumint de que un dia va fer fora a en Muniesa, al que tothom coneixerà, perquè a vostè no se li arronsava ni al Camp Nou. De moment ahir es va endur una mocadorada que ni les d’en Gaspar i la seva mare, pobreta, el nostre record.