Amics per sempre

Ahir m’explicava un bon amic, amic d’un amic del qui us parlaré, que a en Xesco Espar ahir li sortien pretendents de sota les pedres. I és que en aquest fascinant món de l’handbol, en que tot és lent i complicat, quan oloren a mort la gent es mou a cent per hora. És així.

Imagino que alguns, veient la punxada amb l’Ademar, varen pensar que en Xavi Pascual tenia els dies comptats i la solució fàcil i ràpida, ni que sigui provisional, és tirar d’un tio de la casa. I aquest necessitarà un segon, un delegat potser, un fisio...ves a saber! I és indiferent els que hi hagi ara...per descomptat. La qüestió és ficar-se com sigui.

Particularment no acabo d’entendre què li passa al Barça. Jugadors bons en té però l’equip no juga a res. Tinc alguna teoria sobre l’implicació d’alguns jugadors, però prefereixo reservar-me-la per no fer més mullader.

Només dir que en Xesco Espar, al que no conec personalment, em sembla un bon tio i tècnicament preparat però no el veig al Barça. Crec que li va gran. Potser a en Pasqui també, qui sap, però d’en Xesco ja tenim experiència. Va guanyar una Copa d’Europa, em direu alguns, prou que ho recorda ell mateix a la seva web “Xesco Espar: Coaching Systems”, però a mi no em val. A l’hanbol de primer nivell compta tant el que has guanyat com el que has deixat de guanyar. Que li preguntin a en Valero.