Madrid-Barça, al Palacio de Vistalegre: una experiència

Ahir vaig estar al Palacio de Vistalegre, que per cert la parada de Metro que t’hi porta es diu Vista Alegre, separat. Us haig de confessar que el lloc és realment impressionant, però molt cutre. És immens, està deu vegades més ben equipat que el Palau (com quasi qualsevol pavelló), però després et trobes que el rètol de la porta té lletres apagades o que el marcador és una projecció a una pantalla (us ho juro).

Per contra del que imaginava no vaig sortir massa cremat. En tot el partit només varen cridar cinc o sis cops el càntic clàssic del “puto Barça” i prou. Cal altre crit contra Catalunya, els catalans o les nostres famílies. Només el “puto Barça” que seria l’equivalent al nostre, canviant Barça per Espanya. M’esperava un ambient molt més hostil.

El que us diré ara no és gens popular, ho se, però no vull deixar d’esmentar-ho. El Madrid té el doble d’afecció i, en general, entén més de basquet que la nostra. Em sap greu dir-ho, però és així. A la pista del Madrid es protesta i es crida com en el Palau però amb més criteri. Més d’un cop ho he dit: al Palau a vegades protestem coses ben xiulades. Si s’ha de fer pressió endavant, però crec que podríem prescindir del protestar per protestar.

Del partit no em vull parlar. 39 minuts guanyant i perdre de dos està tot dit. Guanyant de deu en el darrer quart no hi ha excusa possible. Dues errades de pati de col•legi d’en Lakovic, al que no veig recuperable, i un lamentable partit d’en Navarro que va estar xulesc i prepotent i va acabar perdent el partit. No és la primera vegada que perd tota la concentració protestant i jugant com una estrella. Ahir ens podia haver sentenciat el partit a favor, però va estar xupon i volent fer coses impossible en el moment que més tenia que haver assegurat les pilotes. Una pena perquè aquesta lligueta és molt complicada i guanyar ahir hauria estat clau.