Crònica a la tornada de Còrdova: la copa Asobal ja és del Barça

El millor de guanyar una final amb el Ciudad Real és veure la cara que els hi queda als seus afeccionats, prepotents i maleducats com sempre. Tot el contrari que guanyar la semifinal amb el San Antonio, un rival amic. Aquest cop he coincidit a Còrdova amb dos amics de Solsona: en Joan i en Josep Maria, i em va semblar que també hi havia la família d’en Víctor Tomàs. Com sempre, i per desgràcia, el recolzament dels afeccionats del Barça a l’equip és purament testimonial.

El cap de setmana ha estat satisfactori per la victòria, evidentment, tot i que sempre queden clarobscurs sobre els que reflexionar. Faré alguns comentaris: sobre l’equip i sobre el/els tècnics.

Sobre l’equip. Per fi hem vist al millor Dani Sarmiento, per mi l’home de la final amb en David Barrufet, i a un Igropulo de nivell en un partit decisiu. Aquestes són les dues millors notícies, al meu entendre, d’aquesta competició. La noticia negativa és el baix nivell d’en Nagy i la baixa forma d’en Hansen, que l’edat li passa factura en algun d’aquests partits clau. De totes maneres, i això és molt positiu, cal dir que tots i cada un dels jugadors s’hi han deixat la pell, al marge de si les coses els hi ha anat millor o pitjor. L’equip ha estat de notable alt.

Sobre els tècnics. Sóc del parer que no donen la talla, però els resultats els hi donen la raó a ells. El cert és que la defensa ha millorat bastant i per fi sembla que han trobat solucions per moments en que l’equip juga amb inferioritat, que ja tocava. Segueix sense agradar-me com juguem en atac: l’equip no és ràpid en la circulació de la pilota i està massa estàtic a l’hora de rebre-la. Això s’ha de millorar i molt. En tot cas vaig felicitar a en Xavi Pascual a la sortida, no tinc res personal. Al seu segon, en Toni Rubiella no vaig poder perquè acostuma a passar de llarg quan veu seguidors del Barça, és de l’escola Valero Rivera. Per sort, contrasta amb l’amabilitat i la proximitat del seus “jefes”, en Xavi O’Callaghan i l’Enric Masip.

Bé, tot plegat un gran cap de setmana i un nou triomf que és el que compte.

Campions en futbol...i avui a per la Copa Asobal!

No si qui em deia l'altre dia que si guanyem al Bernabeu la Champions trenca el carnet i no mira mai més futbol. Estic d'acord...això només pot anar a pitjor! Quin equip i quin entrenador. I quina Directiva i quin President, per més que faci mal a molt gent amb interessos de futur.

I l'handbol? Avui guanyarem al Ciudad Real perquè, senzillament, som millors. Només hem d'estar concentrats i evitar aquelles baixades de ritme quan el marcador es posa apretat. Com equip el Ciudad Real és una ombra del que era. Si juga l'Eric Gull!!!
En Xavi Pascual, quin home més sec per cert, hauria de fer una d'aquelles coses que es feien fa 40 anys: deixar que l'Eric Gull llenci el que vulgui a porta, pobre noi.
Uns comentaris: en Juanin i en Rocas tornen a la seva bona forma, ja tocava, i l'Íker Romero encara és molt important en aquest equip, i sabem que això és mala senyal. Avui, però, confio en que tots estaran molt concentrats i que fem valdre la nostra superioritat. Espero animar tot el partit i aportar ni que sigui un 0,1% a la victòria (en cas d'empat ja serviria).

Per cert, moltes gràcies Salvador i Enric. Vosaltres ja sabeu de que parlo. Salut!

Demà farem història, en Hleb a la Champions, Pedro, Pedrito, Pedro i handbol a tope!

Demà guanyarem el Mundialet de clubs, l’únic títol que falta perquè el Barça sigui un dels més grans de l’història del futbol. No en tinc cap dubte, si el Barça no es deixa provocar per el joc destructiu que de ben segur faran els argentins.

En Hleb a la Champions. Xupat, una eliminatòria que resoldrem en el partit d’anada. Tampoc cap dubte que passarem als quarts.

El que ha fet en Pedro és espectacular. Estic segur que passaran molt i molts anys abans que un jugador sigui capaç de marcar a sis competicions...i sense ser un titular indiscutible i quan encara és un marrec!!!

Demà cap a la Copa Asobal a fer costat a l’equip i a descansar una mica. A veure si aconseguim doblegar al Ciudad Real a la final. Guanyar demà al San Antonio és qüestió de concentració.

Tres punts i poca cosa més

Partit horrorós del Barça i precisament el dia que juguem amb els periquitos! El Barça està esgotat, d’això no hi ha dubte, i ahir es va notar. Quina quantitat d’imprecisions al llarg de la segona part. En Piqué, l’Alves, el propi Xavi estaven desconeguts i l’Espanyol quasi ens dona la nit. Si era penalty o no ja n’hi entro. Els culés el veuran i els periquitos no, com sempre. Res, tres punts i a descansar pel Mundialet.

Un detall, per cert, que Aviación Civil no hagi mediat perquè el Barça no fes una escala innecesària en el vol d’avui. Si fos el Real Madrid anirien amb un avió de l’exèrcit, si fes falta. Després es sorprendran que els catalans no vulguin ser espanyols...

Avui he rigut amb en Sánchez Llibre. És com una criatura...sempre plorant i sempre en el paper de salvador dels pericos. Quin pobre home. Si alguna vegada plega passaran dues coses: el President següent posarà a l’equip on li correspon, a mitja taula, i a en Sánchez Llibre no el recordaran ni les rates. I ell que es creu llest i guapo!

A vuitens de la Champions!

Hem patit una mica, però ja ho tenim. A en Valdés se li ha escapat una pilota al minut dos i hem estat mitja hora suant, fins que en un rondo made in Barça hem empatat i s'han acabat les històries. Poc més a dir, tret que només cal esperar que ens toqui el Milan o el Porto a la següent ronda.

Tots a votar. Vota els blaugrana en l’onze de uefa.com

Els usuaris del lloc web de la UEFA poden decidir, fins al 8 de gener, els millors futbolistes del 2009. Onze jugadors del Barça figuren entre els 60 finalistes, així com Pep Guardiola, en l’apartat de millor entrenador.

Els blaugrana que opten a entrar a l’onze ideal de uefa.com són els següents: Víctor Valdés com a porter; Alves com a lateral dret; Piqué, Puyol i Txigrinski com a centrals; Abidal, com a lateral esquerre; Xavi i Touré com a migcentres; Iniesta com a interior esquerre i Ibrahimovic i Messi com a davanters. El Barça, doncs, té jugadors nominats en gairebé totes les posicions. Fins i tot Pep Guardiola és un dels cinc candidats a millor entrenador.

Els usuaris del lloc web de la UEFA tenen temps fins al 8 de gener per escollir els jugadors més destacats del 2009.

Pots votar des de:

http://www1.es.uefa.com/fanzone/TeamOfTheYear/index.html

Quan sortim endollats no hi ha qui ens pari

Ahir es va demostrar. L’encert de l’Aranzubia i la sort varem fer que el Depor no marxes al descans amb un 3 a 0, com a mínim. Després va passar el que passa quan perdones, que t’empaten ni que sigui de rebot. Per cert, s’ha de ser molt rebuscat per donar-li la culpa del gol a en Busquets...si us plau! Després, poca cosa més. En Messi es va posar l’equip a la gepa, amb l’ajuda d’un Alves i un Xavi pletòrics, i va arribar el segon. I el tercer, gràcies a un Ibrahimovic que pilota que xuta pilota que envia a la xarxa. Qui recorda ja a Eto’o?

El pitjor del partit: veure com una vegada més l’Henry no va fer res. I van...

Pallissa al Reus

Ni més ni menys que 7 a 2 a un Reus que anava per davant en el primer minut de la segona part però que, com fa sovint, en comptes d'anar a guanyar s'ha dedicat a protestar fins que han fet fora al Negro Paez i els rematat. No n'aprendran mai...

Saber patir

Jugar bonic és fantàstic i ens agrada a tots, però guanyar encara més sobretot si el rival és el Madrid. Ahir, no ens enganyem, a la mitja part el Madrid ens podia haver enviat als vestidors amb un 0 a 2, només ho va evitar la nostra defensa capitanejada per un Puyol que va acabar essent el millor jugador del partit i un Valdés que va demostrar un cop més que és un garantia sota els pals.

A la segona part les coses van canviar i si no és per la jugada de l’expulsió d’en Busquets, que no té perdó de Deu amb el gran partit que estava fent, els hi marquem gos o tres gols més. Que dir de l’Ibrahimovic...un crack que ha fet oblidar completament a l’Eto en dos dies.

El millor del partit, per mi, els darrers minuts. Aquí és on el Barça va demostrar que també sap patir, que és fonamental per ser el millor. Quan les coses es posen peludes, com ahir, l’equip es va posar la granota i es van omplir de greix les mans, es varen deixar de pilotes d’or i de punyetes i van lluitar fins el darrer minut. Així juguen els grans equips.

Avui no va del Barça, va de la dignitat de Catalunya

La Vanguardia, El Periódico, El Punt, l'Avui, el Diari de Girona, el Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa publiquen avui un editorial conjunt sota el títol "La dignitat de Catalunya". Aquesta és una iniciativa inèdita que vol posar de relleu el malestar per la que sembla que serà una imminent sentència molt desfavorable del Tribunal Constitucional espanyol contra l'Estatut actualment en vigor.

El text d'aquesta editorial conjunta diu:

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.
L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra,confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al•lusió a les causes del retard de la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel•lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Que mal acostumats que estem

A un punt del líder a la Lliga i depenent de nosaltres mateixos a la Champions i sembla que l’equip estigui a punt de baixar de categoria. Home, és cert que no estem en un moment engrescador de joc però també ho és que el futbol té alts i baixos i els equips passen per moments bons i menys bons durant tota la temporada. Estem en el segon cas, evidentment.

Jo crec que guanyarem els dos partits, el de l’Inter i el del Madrid, sense cap problema. Es més, crec que sortiran golejats. Ho crec perquè el camp estarà ple fins a vessar i perquè el pitjor Barça és millor que el millor Madrid i/o Inter.
Espero no tenir que empassar-me les meves paraules.

La paciència d'en Milito

Dinou mesos sense jugar és una xifra espectacular per un jugador de primer nivell. Que ahir en Milito jugués 45 minuts és una satisfacció per tots els que hem lamentat que un gran jugador com ell hagi estat tot aquest temps sense poder vestir la nostra samarreta. No se si el veurem jugar al primer nivell mai més, però com a mínim jo me n'alegro de que no hagi plegat sense tornar a jugar al futbol.

La feina de Pallapupas

Potser no sabreu qui són els Pallapupas (http://www.pallapupas.org) i si ho sabeu pensareu que hi fan en un blog del Barça. El cert és que els hi poso perquè vaig quedar encantat amb la feina que fan pels hospitals de Catalunya, arrencant un somriure als nens i a la gent gran malalts.

La Llum i jo els hem conegut gràcies a Atrápalo (http://www.atrapalo.com) que un cop més demostra que més enllà d’una web de venda d’entrades també és una empresa responsable i sensible en iniciatives de persones desafavorides. La gala de l’altre dia, “Junts sembrem l’alegria” (http://www.atrapalo.com/entradas/junts-sembrem-l-alegria-gal-la-benefica-de-tardor-pallapupas_e27712) va ser realment emotiva i la participació altruista d’artistes com Reugenio, Godoy, Pez en Raya, La Niña de Sherk, entre altres, dignes de destacar.

Per això us ho volia explicar. M’agrada que algú més conegui a la ONG i que tots vosaltres valoreu i diferencieu a les empreses com Atrápalo que tenen un vessant social. Del Barça ja en parlarem un altre dia.

"Triplete blanco" vol dir no guanyar cap dels tres títols?

Seria "triplete en blanco", aleshores? Ahir es va tancar el primer capítol d'un fracàs previsible. El model del talonari no funciona i en Floren ho hauria de saber pèrquè ja ho comprovar una vegada. L'home, com diu la dita, és l'únic que ensopega dos cops amb la mateixa pedra. Força Alcorcón!

Dubtes i més dubtes

Val la pena estar sempre patint? Alguna vegada gaudim del fet de tenir un equip campió o permanentment hem d'estar buscant aspectes dels que preocupar-se, per no perdre el costum? Encara no s'havia jugat ni un minut de Lliga i ja ens faltaven efectius per una temporada llarga, ara patim per si en Messi està depre, després sembla que ja ens han eliminat de la Champions, que si aquest any es juga millor i es perd...quina angunia. Aquest anys no serà com el passat, d'entrada, perquè el passat és irrepetible. I després perquè ara ja ens coneixen més, ara encara és més important guanyar-nos, ara ja no tenim aquell instint assassí. I encara així anem líders de la Lliga i amb opcions a tots els títols, al marge de que n'hem guanyat dos de petits ja, tot i que és cert que les passarem canutes a la Champions. El que ens cal és paciència i, sobretot, aprendre a gaudir del que tenim.

Patirem

Tocarà patir. Els que creien que tot seria bufar ampolles i veien una final al Bernabeu, amb el Madrid, deuen estar desconcertats i és que les coses són més complicades del que sembla i cap dels dos equips està clar que acabi classificant-se.

El Barça ha lluitat tot el partit però la pilota no ha entrat, res més. No es pot criticar a l'equip perquè ha fet el que ha pogut. Ara estem obligats a guanyar els dos darrers partits per acabar primer de grup, que sabem que és fonamental. A lluitar fins el darrer sospir.

L'handbol ha guanyat a la pista del Sant Antonio. S'ha trencat una ratxa negativa de conc anys perdent, que no és broma. A veure si som capaços de redreçar la temporada i com ha mínim poder seguir lluitant en tots els fronts. El més complicat és la Lliga, ara per ara, però no perdem la fe.

Amics per sempre

Ahir m’explicava un bon amic, amic d’un amic del qui us parlaré, que a en Xesco Espar ahir li sortien pretendents de sota les pedres. I és que en aquest fascinant món de l’handbol, en que tot és lent i complicat, quan oloren a mort la gent es mou a cent per hora. És així.

Imagino que alguns, veient la punxada amb l’Ademar, varen pensar que en Xavi Pascual tenia els dies comptats i la solució fàcil i ràpida, ni que sigui provisional, és tirar d’un tio de la casa. I aquest necessitarà un segon, un delegat potser, un fisio...ves a saber! I és indiferent els que hi hagi ara...per descomptat. La qüestió és ficar-se com sigui.

Particularment no acabo d’entendre què li passa al Barça. Jugadors bons en té però l’equip no juga a res. Tinc alguna teoria sobre l’implicació d’alguns jugadors, però prefereixo reservar-me-la per no fer més mullader.

Només dir que en Xesco Espar, al que no conec personalment, em sembla un bon tio i tècnicament preparat però no el veig al Barça. Crec que li va gran. Potser a en Pasqui també, qui sap, però d’en Xesco ja tenim experiència. Va guanyar una Copa d’Europa, em direu alguns, prou que ho recorda ell mateix a la seva web “Xesco Espar: Coaching Systems”, però a mi no em val. A l’hanbol de primer nivell compta tant el que has guanyat com el que has deixat de guanyar. Que li preguntin a en Valero.

Alcorcón 4 - Real Madrid 0

Queden 90 minuts i possiblement el Madrid acabarà marcant 5 o 6 gols a l'Alcorcón, però el ridícul d'ahir a la nit queda. Deuen estar buscant entrenador a tota pastilla...

No té res a veure amb el Barça...

...però és al·lucinant :-)))

Llàstima de l’handbol, que no aixeca cap

Els pessimistes que s’escoltaven les cròniques madrilenyes ja poden estar tranquils, aquí no hi ha crisi que valgui. El que hi ha és molt bon futbol i molt bones vibracions pel futur. Qui recorda Eto’o, que per cert porta un mes sense marcar un gol? Ningú. Un nou cas de jugador que se n’adona tard que si estava considerat com ho estava era perquè jugava en un gran equip. L’Ibrahimovic és una estrella, en Keita va fer un partit perfecte i la defensa no va tocar ni pilota, com qui diu. Aquí no ha passat res.

Varem anar al basquet, també. Quin festival de joc. Em vaig avorrir com quasi sempre al basquet, ja sabeu que no m’agrada massa, però em vaig adonar que possiblement tenim el millor equip que hem tingut mai. Bestial. En Rubio és la peça que faltava, el base de qualitat que no teníem.

I l’handbol. Ahir ja es van veure mitja dotzena de mocadors, us ho prometo. L’equip no aixeca cap, això està clar. Vaig comptar nou pilotes perdudes a la primera part. El pitjor és que no juguem a res. Fem un canvi defensiu, si el fem, i ho fem amb una timidesa que no serveix per res. Ataquem sense circul•lació de pilota, com sempre. La defensa amb les mans a la cintura, no diré noms, esperant al seu home i sense ajudes. Estem en un moment pèssim, aquesta és la veritat. En Xavi Pascual té mala peça al teler.

...i parlant d'accidents...

...quina galeta del Madrid. Perdre a casa 2 a 3 amb el Milan és per fer-s'ho mirar. A veure si hauran de veure la final de la Champions des de les seves localitats! Que agradable és veure perdre al Madrid, caram...

Accident

Avui hem anat a recollir tres punts fàcils i hem sortit escaldats. L'equip ha fet el que ha pogut però tenia els cables una mica creuats i és que no podem esperar que es guanyin tots els partit i tot sigui fantàstic. Tindrem ensopegades com aquesta perquè aquest any tot serà normal, les comparacions amb l'anterior ha deia en Guardiola que serien a pitjor. El que s'ha de dir, però, és que l'equip no ha estat apàtic, només que avui no era el deu dia. El del gol de l'Ibra, per cert, fantàstic.

Bé, no?

Aquesta és la sensació que tens aquest cap de setmana després dels resultats en futbol. Ho deia en Piqué: no s'han perdut dos punts, se n'ha guanyat un. Un punt o un empat en el camp més difícil de la Lliga, tret del Bernabeu. El més preocupat, però, és que per primer cop en molts mesos el Barça va jugar molt malament a la primera part. I després, que els equips ja ens han agafat la matrícula i comencen a trobar més recursos per frenar la nostra màquina. Si a això li afegim que tenim un problema a l'atac amb un Henry de retirada i un Pedro encara en formació, doncs això...quedes content però amb alguns petits dubtes. La Lliga però, no us espanteu, la guanyarem sense baixar de l'autocar.

El meu error d'avui...mirar l'handbol

Quin ridícul hem fet a la pista de l'Antequera. Per casualitat he mirat el partit, ni recordava que el feien a Sportmania, i quin mal moment que he tingut. Aquest equip no juga a res, fa errors de colegial i està dirigit per un entrenador que cada vegada sembla tenir menys recursos per tirar endavant aquest projecte. De pena, avui he sentit vergonya.

Són els millors

No ens enganyem. El Kiel és el millor equip d'handbol del planeta, que ningú ho dubti. El Barça li va al darrera, tot i que és l'únic que el pot guanyar. Per fer-ho ens cal un equip conjuntat, amb millor circul·lació de pilota, que jugui més pels extrems, que no perdi tantes pilotes i que la banqueta doni millor resposta quan cal. També ens falta entrenar més coses com l'atac i defensa en inferioritat, els penaltys i els contraatacs...encara que sembli impossible.

Ahir al Palau ja hi havien forces veus contràries al nostre entrenador. No és l'únic culpable, és evident, però molta gent creu que li podria treure millor rendiment a aquest equip. La derrota d'ahir no és decisiva, la de l'altre dia amb el Ciudad Real si. Veurem que passa.

Florentino amb Sandro Rosell

Diuen que en Laporta té poca vista, però en Sandro no en té cap. Tothom sap que es amiguet d'en Florentino...però deixar-se fer una foto amb ell en plena pre-campanya ja és patètic. El millor és que en Florentino Pérez ha vingut a Barcelona per la presentació d'un llibre d'en Masfurroll, un altre amiguet del president merengue a la candidatura d'en Sandro. Comencen bé!

Eleccions?

A qui li interessen les eleccions del Barça? A en Sandro i a qui més? A mi no, està clar. El que m'interessa a mi és que l'equip segueixi jugant bé i sumant punts o victòries. La resta m'és del tot indiferent, eleccions incloses.

El Madrid ja és a tres punts

I quinze dies, la Lliga s'atura pressionat pels mitjans merengues...quins dies...i el Barça anar fent i passant d'ells, sumant de tres en tres i callant. Així es fan les coses.

Avui es decideix mitja Lliga d’handbol i temes diversos

Començo al revés. Ahir el primer equip de futbol va donar una nova lliçó d’autoritat, en un camp d’aquests on només tens a perdre, i va guanyar amb facilitat tot i la permissivitat del inútil de l’àrbitre que va permetre la violència dels malaguenys. Tres punts més i més pressió per un Real Madrid que té l’obligació de guanyar-ho tot si no vol fer fallida econòmica. Destacar a Ibrahimovic, novament, que per quarta jornada consecutiva marca el primer gol de l’equip. Qui recorda a Eto’o? Ningú.

Destacar la victòria de l’equip de basquet a la Lliga Catalana, contra un equip de segona categoria que va fer el que va poder, i la de l’equip d’hoquei patins amb un resultat enganyós perquè en realitat va dominar perfectament el partit. Destacar els 3 gols de l’Adroher, un gran fixatge.

I avui, per fi, l’handbol. Si guanyem tenim mitja Lliga a la butxaca, perquè no dir-ho. El Ciudad Real és una ombra del que era i avui és farà palès novament. Només cal no refiar-nos, el pitjor enemic de l’esport, perquè també és cert que ells no tenen res a perdre. Guanyarem, no tinc cap mena de dubte.

Amb seguretat

L’equip surt al camp amb una tranquil•litat absoluta, conscients que el seu joc els hi ho permet, i es nota. En un camp històricament complicat pel Barça ahir varem presenciar una exhibició de joc i un dels partits més ben gestionats dels darrers anys. Qui parla ja de l’Eto’o si no es per dir que és un penques? Qui dubta de la fiabilitat cara a porta de l’Ibrahimovic? Els que ho veuen tot negre, es clar.

Bones sensacions

Ahir vaig estar a l’handbol, a l’hoquei i al futbol...una marató!

Handbol. L’equip va jugar a mig gas però va resoldre el partit amb força facilitat. El més destacat el debut del jove porter Gonzalo, que va fer un partit molt bo tot i la seva inexperiència, i el pitjor la manca de solucions de l’equip quan juga en inferioritat. Aquest problema ja el varem tenir a Guadalajara. En Sarmiento em va decebre una mica, tot i que crec que és un bon jugador.

Hoquei. És un esport nou, ha canviat radicalment. Les noves normes ens permeten veure molts més gols i més emoció en el marcador. La mala noticia és que les decisions les prenen els àrbitres, obvi, i això comportarà escàndols arbitrals sovintejats. Ja ho veureu...Ni esmento que varem perdre la Supercopa perquè ja la teníem perduda des de l’anada.

Futbol. En Messi i en Xavi espectaculars i en Ibrahimovic cada vegada més en forma. Poca cosa a dir, només que aquest equip guanya sense baixar de l’autocar, si no es refia, i a sobre fent rotacions. Tots l’heu vist, que cal dir.

Comencem bé

Tots sabem que és fonamental començar bé i hem tret un empat al camp de l'Inter, el rival més complicat d'aquesta lligueta de la Champions. Què ens ha quedat mal regust perquè es podia guanyar perfectament? Doncs si, no ens podem enganyar. El que també està clar, però, és que no podem guanyar sempre. Això no ho fa ningú.

Sobre la polèmica Ibrahimovic i Eto'o que voleu que us digui. Tots dos van jugar malament, però el suec ho va intentar. L'altre va jugar com quan vol el pitxixi, com un boig. Per cert, quina salutació "congelada" la del final del partit entre l'Eto'o i en Guardiola...tonto en Guardiola d'anar a veure'l, la veritat.

0 a 2 i 17 a 32

Dissabte a les 20h. i ja ha jugat l'handbol i el futbol. Dues victòries, la del futbol en un camp d'aquests emprenyadors, i vinga, feina feta! Els quatre que encara enyoren l'Eto'o espero que estiguin més tranquils: l'Ibra ha marcat el primer gol i ha fet la passada del segon. De l'handbol que dir...a la pista del Cangas ha arrassat i això que a la segona part s'han relaxat espectacularment, com és normal si guanyes de 12. Res, un dissabte de tràmit.

Adéu Ciudad Real!

Ha costat més temps del que m’esperava, però avui ho puc dir: el Ciudad Real és història. Ha durat el que li ha durat el talonari, ja es veia venir. Una ciutat que no té cap tradició a l’handbol dura el que li dura el “saldo” al banc, ni un dia més. Aquesta pretemporada ja vaig fer aquest pronòstic apocalíptic, que consti, i alguns se n’enfotien. Ahir es va fer prou evident. Us diré el que ahir em deia un amic de l’handbol, que no és del Barça: “encara gràcies que aquest any podran pagar les fitxes amb les peles del traspàs d’en Rutenka”. Un altre argument, aquest prou obvi: han substituït a en Rutenka i a en Stefansson per en Cañellas i l’Eric Gull, dos jugadors descartats pel Barça. Clara aposta al desastre.

Del partit quasi no vull ni parlar-ne perquè senzillament no hi va haver partit. Els manxecs van aguantar tot el que els hi va permetre la parella d’àrbitres que, un cop més, varen venir amb la samarreta blanca posada. Ni així. El Barça els hi va passar per sobre. Per cert, celebro la desfeta d’aquest equip pels seus afeccionats, la majoria una colla de borregos. Una vergonya d’afecció. Ahir varem passar d’aplaudir en Rutenka al principi a dir-li fill de senyora de la vida a la segona part. Nivell alt.

El Barça. Notes positives: una millora evident de la defensa, noves solucions en atac, uns Hansen i Ugalde que s’han consolidat i fet grans en els darrers mesos, un Saric espectacular i un Rutenka que és un bèstia, que quan s’ha de tirar l’equip a les espatlles ho fa al pur estil Iker Romero. A millorar: més solucions en l’atac en inferioritat i més “puteria” en defensa, sabent que els àrbitres ens esperen amb els braços oberts.

Anècdotes personals: la senyora Jerome em va tornar a girar la cara al veurem, perquè no em perdona que qualifiqués al seu marit com a jugador decadent i el Figo de l’handbol, i la lamentable escena del senyor Valero, el de “la roja”, dissimulant a la sortida, quan es va trobar de morros l’autocar del Barça, per no felicitar a en Masip and company.

Menció especial a la Penya Enric Masip. Els hem vist sempre al Palau i en alguns desplaçaments però per coses de la vida mai havíem creuat una paraula, no per falta de ganes. Un colla collonuda. Ahir la Llum i jo varem estar tot el partit amb ells i ens ho varem passar de conya, un deu per aquest magnífic grup d’amics.

En resum, una millora evident del Barça, una desfeta evident del Ciudad Real, gran ambient entre la vintena de culers i l’equip, sempre agraïts amb els afeccionats, i un cap de setmana a Guadalajara que ja em perdonareu, però no seria un lloc per anar de vacances, precisament. Que bé es torna de Guadalajara quan portes la copa!

Ricky Rubio al Barça, costa de creure

Jo no l'hauria fitxat perquè em sembla impresentable com s'ha comportat amb el club que l'ha fet com a jugador. Vagi per endavant. Dit això, ara és el moment de veure quines capacitats té aquest jugador. Hem pagat molts diners per ell i està per veure si el negoci ens ha sortit rodó. Temps al temps.

Gol de l'Ibra i poca cosa més

A la una a casa, amb aquests horaris de bojos, un partit que el Barça va resoldre bé tot i que es notava el cansament de divendres i, sobretot gol de l'Ibrahimovic quan ja patiem tots! Abans del gol...dues pilotes perdudes, dos xuts fluixets i un misto espectacular. Quin descans quan va marcar!

En Pedro surt a guanyar la cinquena copa...i ho fa!

El Barça ha lluitat des del primer minut però quasi arribem als penalts. Quin patiment. Sort que en Messi i en Pedro han decidit que la copa se n'anava cap a Barcelona i han començat a atacar amb més esforç que punteria...fins que hem marcat. Pedro, si senyor. Quin estiu pel canari, que acaba de signar el seu primer contracte professional i decideix un títol europeu. I ja en tenim cinc...mai oblidarem aquest 2009.

L'Inter a la Champions!

Quin sorteig de la Champions! Dos equips dels desitjats, el Rubin Kazan rus i el Dynamo de Kiev ucraïnès, però també l'Inter de l'Eto'o i d'en Mourinho!!! El morbo està servit.

Ja tenim una copa més

Uns xerren i fitxen i nosaltres anem sumant copes. Si la cosa segueix així la remodelació del Camp Nou s'haurà de fer amb urgència perquè no cabran les copes al museu. Aquest equip, lluny de relaxar-se, està afamat de títols i res fa pensar que aquest any no hagi de ser igual que el darrer, com a mínim en intensitat i ganes de fer-ho bé. Llavors està si la pilota entra....aquest és un altre tema. De moment la cosa marxa força bé.

Festa Major del futbol blaugrana i bones vibracions a l’handbol

El Gamper és la nostra Festa Major i que per molts anys! Centenars i centenars de nens, tot i l’hora del partit, i festa, xerinola i Ibrahimovic, convertit en protagonista principal de la festa. Una gran nit, tot i la derrota. Per sort en Pep Guardiola es va dedicar a reservar als jugadors, que diumenge tenim la possibilitat de guanyar el primer títol oficial.

Gran victòria de l’handbol a la pista del campió danès, el KIF Kolding, per 27 a 31. Està clar que en Rutenka i l’Igropulo no necessiten masses períodes d’adaptació...sis i set gols respectivament, que es varen sumar als 8 que va marcar en Hansen. La cosa marxa bé!

L’handbol comença amb bon peu i bon fixatge pel bàsquet, el dia del Gamper

Avui, dia de Gamper, dia de festa pel Barça, ens despertem amb una bona noticia: el fixatge d’en Erazem Lorbek, del CSKA, pel bàsquet. Un digne substitut per l’Andersen, el nostre millor jugador, avui a la NBA. Esperem que el rendiment sigui similar i que l’equip no trobi a faltar en excés a en David Andersen, una baixa molt important.

L’handbol ha començat bé. Ha guanyat al Skjern danès 26 a 34 però sobretot ha demostrat que els nous fixatges són una garantia. En Saric ha fet un bon partit sota els pals i els altres han fet 5 gols l’Oneto, 7 en Rutenka, l’Igropulo 3 i en Sarmiento 2 o, el que és el mateix, la meitat dels gols del Barça. Aquest serà un gran any, en podeu estar segurs.

I Gamper. Dia de festa i dia d’il•lusió per un torneig reservat sobretot als qui no van a l camp durant la temporada. Jo hi aniré, però. A veure com juguen.

Ha passat l’estiu?

Dona la sensació que la final de Roma va ser dimecres passat. Aquest Barça comença la temporada igual que la va acabar, amb una exhibició de joc a la Catedral. Gran partit que s’ha hagut de remuntar de manera injusta després de rebre un gol de rebot, després de diverses oportunitats de gol del Barça. Els millors del partit els teòrics suplents Bojan i Pedro, al marge d’en Xavi que juga a un altre esport. Una victòria a San Mamés per començar la temporada, millor impossible.

No volen jugar a futbol?

Vagi per endavant que tots dos jugadors em resulten simpàtics, però no entenc com en Gudjohnsen i en Jorquera prefereixen quedar-se al Barça sense pràcticament opcions de jugar que marxar a un altre equip. És evident, no sóc ingenu, que és perquè cap altre equip pot assumir les elevades fitxes que tenen però...i l’esport? Què pensaran, el dia que estiguin retirats, d’aquests dos o tres anys que han passat sense rascar pilota? Com es poden perdre tres anys d’una vida esportiva curta per fer uns milers d’euros més? Jo, perdoneu, no ho entenc.

Dani Jarque

La mort d'en Dani Jarque ens ha deixat a tots sense paraules. Que un atleta de 26 anys, amb una vida ordenada i vigilat constantment pels millors professionals, pugui morir d'una forma sobtada com aquesta posa en evidència que som més febles del que sovint pensem. Les meves condolències a la família i als pericos en general.

Bobby Robson sempre al nostre cor

Ens ha deixat Sir Bobby Robson, un home que sempre recordarem per la seva categoria humana. Descansi en pau i gràcies pel seu esfprç per fer un Barça gran.

Jonathan Soriano al Barça Atlètic!

El Barça Atlètic vol pujar a Segona, està clar. Aquest no és un fixatge qualsevol, és el fixatge d'un jugador que estava cridat a ser una de les grans promeses de l'Espanyol i que va acabar jugant a l'Albacete gràcies a una d'aquelles gestions de mercat d'hivern. A mi ja em va cridar l'atenció que marxés de casa dels pericos, però encara m'ha cridat més el fet que fitxés pel Barça Atlètic. Només ho puc entendre des d'un punt de vista: que esperi tenir una oportunitat per jugar al primer equip. Jo el faria pujar per jugar a Cornellà, a veure si li engalta un parell de gols.

Ibrahimovic

He tret el cap a la presentació d'en Ibrahimovic i he tornat convençut que aquest noi farà carrera al Barça. Quin cap més ben ordenat a la primera roda de premsa i quina calma davant dels 60.000 afeccionats que s'han acostat al camp. Jo que voleu que us digui...entre un suec i un d'on ja sabeu no hi ha color, mai millor dit. Sort Ibra!

Avui estem d’aniversari

Un dia com avui, ja fa dos anys, va néixer aquest blog. Un divertiment que m’ha permès parlar d’una de les meves passions, el Barça, i sobretot tenir contacte amb molta gent com tu. Només per això ha valgut la pena escriure aquests 610 posts. Felicitats a tots per formar part d’aquest viatge i visca el Barça!

Omplim el camp?

Aquest matí llegia que hauríem d’omplir el camp per rebre a en Ibrahimovic i m’ha semblat una tonteria. Després, però, he pensat que aquests merengues, que són primaris com una destral neolítica, quedarien ben fotuts i m’he anat animant. Si, fem-ho! Què ens costa escapar-nos un moment fins l’estadi si amb això els amarguem i alegrem el primer dia al nostre nou jugador?

Dades curioses

Avui, La Vanguardia (www.lavanguardia.es) publica un article de Carles Castro que mereix la nostra atenció, si que sigui a títol informatiu. Hi han dades sorprenents…

Aquí en teniu el text:

“La izquierda es culé y la derecha, merengue, según el CIS.

“Fútbol es fútbol". Es decir, es juego, pasión, dinero, política… e incluso ideología. Por lo tanto, el fútbol es más que un juego y sus protagonistas son también más que unos clubs. Los sondeos del CIS lo dejan meridianamente claro: la derecha sociológica es mayoritariamente del Real Madrid, mientras que la izquierda simpatiza con el Barça. De hecho, la tasa de simpatizantes del FC Barcelona entre los electores de izquierda (41%) duplica a la de simpatizantes del Madrid.

Las simpatías, sin embargo, cambian a medida que los electores se desplazan hacia la derecha. Así, entre los votantes de centro o centroizquierda, las proporciones se invierten: uno de cada cuatro es del Barça, pero uno de cada tres es del Madrid. Y entre los de centroderecha y derecha, la correlación es más rotunda: casi el 43% de los ciudadanos de centroderecha y el 50% de los de derecha son del Madrid, frente a menos de un 20% que simpatizan con el FC Barcelona.

De entre los restantes clubs, destaca el escoramiento hacia la derecha que registran los simpatizantes del Valencia: sólo un 1,4% de los ciudadanos de izquierdas se identifica con este equipo, frente a casi un 16% de los electores de derecha. Y llama también la atención el hecho de que el Espanyol suscite más simpatía entre los encuestados de centroizquierda (1,2%) que entre los de centroderecha (0,6%).

No menos significativas son las simpatías futbolísticas a la luz del voto declarado. Así, mientras sólo un 13,7% de los votantes del Partido Popular simpatiza con el Barça, ese porcentaje sube al 26% entre los del PSOE y a casi el 30% entre los de Izquierda Unida. Eso sí, uno de cada tres electores socialistas es del Real Madrid, aunque esa tasa se acerca al 50% entre los del PP. En cambio, sólo un 25% de los votantes de IU simpatiza con el club merengue, lo que convierte a esta formación en la única de ámbito estatal que cuenta con más simpatizantes del Barça que del Madrid.

En el ámbito de los partidos nacionalistas catalanes, las simpatías son rotundas: casi el 85% de los electores de CiU –y más del 93% de los de Esquerra– sintoniza con el FC Barcelona. Eso sí, mientras ningún votante de ERC se confiesa simpatizante del Espanyol, casi un 4% de los de CiU se identifica con este club. Y lo que es más sorprendente: cerca de uno de cada diez electores nacionalistas simpatiza con el Real Madrid, una tasa que se sitúa en el 3,4% entre los de la Esquerra independentista.

La ideología de los ciudadanos parece influir también en su comportamiento como seguidores de uno u otro equipo. Así, los de derecha son los que en mayor grado se irritan ante las críticas de amigos o familiares a su equipo.

Per veure la noticia en el propi mitjà:
http://www.lavanguardia.es/politica/noticias/20090720/53749146392/la-izquierda-es-cule-y-la-derecha-merengue-segun-el-cis-madrid-fc-barcelona-barsa-real-madrid-espany.html

Ibrahimovic

Valdés, Alves, Piqué, Puyol, Abidal, Xavi, Touré, Iniesta, Henry, Ibrahimovic i Messi. I encara n’hi ha alguns que estan acollonits per en Cristiano Ronaldo i en Kaká? Objectivitat amics. El Barça té, amb tota probabilitat, el millor equip de tota la seva història i ni el Madrid ens farà ombra. L’objectiu està clar: renovar el triplet. O no es pot?

A més, el club ha donat una lliçó a tothom de com s’han de fer les coses. Ens hem gastat poc més de 40 milions per dos grans jugadors i de retruc ens hem tret de sobre a un impresentable com l’Eto’o i a un pobre noi (Hlev) que una vegada que obre la boca patina quatre metres.

Rutenka, Maxwell, Andersen, Hlev, Eto’o…tot en un sol dia

S’acumula la feina! Avui hi ha tants temes per comentar que faltarà espai.

Sobre l’handbol. Veure a en Rutenka vestit de blaugrana és una meravella. Hem fet un gran fixatge, el millor que podíem fer per complementar el magnífic equip que ja teníem. A més, hem deixat al Ciudad Real sense la seva gran estrella. La prova és que ha fitxat a un bon jugador, en Cañellas, que recordeu va sortir del Barça per no estar a l’alçada d’un equip que hi ha de guanyar tot.

Sobre el basquet. La marxa de l’Ilyasova no la desitjava ningú però podrem passar sense ell. La de l’Andersen és letal. Aquest equip té dues figures i ell n’és una. Una pena, però això li passa a tots els equips. Per una vegada a la vida estaré d’acord amb en Florentino Pérez i m’apunto a la iniciativa de que la NBA tingui una conferència a Europa. Només així salvarem el basquet de nivell al continent.

Sobre el futbol. Jo, com quasi tothom, no conec a en Maxwell però com que la Secretaria tècnica si que el coneix estic molt tranquil. Benvingut noi! Avui m’he quedat parat amb les declaracions d’en Hlev. Com es pot queixar de que l’entrenador no dona confiança als jugadors quan ell es quedarà, penso, un any més per la cara d’en Pep Guardiola? És conscient que si fos pels socis estaria al carrer? I finalment, com no, l’Eto’o. Jo al “pajaru” aquest no el vull veure més. És un ignorant prepotent i desagraït que si no fos pel Barça estaria fent 15 gols per temporada a Mallorca. Que el fotin fora d’una vegada, però cobrant eh! Si no paga que es passi tota la temporada a la graderia, així servirà d’avís per si mai més tenim a un desgraciat com ell a l’equip. I que ningú em surti amb els seus 30 gols que amb aquest equip fins i tot jo els faria (bé, potser em quedaria amb 25).

Les meves pregàries s’han fet realitat: Rutenka és del Barça!

Hem fitxat a un dels millors i a sobre hem deixat en pilotes al nostre rival més perillós: el Ciudad Real. Siarhei Rutenka, a més, juga en el lateral més feble de la nostra plantilla actual i li dona a l’equip un ventall de possibilitats de joc immillorables, perquè aquest home juga de central, de lateral i de pivot al màxim nivell. És un crack, el crack que necessitàvem. I a sobre li prenem a un Ciudad Real que va de capa caiguda i que, a més, s’està equivocant radicalment amb els canvis que està fent aquest any.

Ara m’agradarà veure als sonats que criticàvem a en Masip que diuen. Aquests dies he rebut set o vuit e-mails deixant-lo verd, cremant-ho tot al pur estil culé. Amics, aquí teniu la resposta. Ara ja tenim, també, i novament, un dels millors equips del món. Ara només caldrà que hi posin un parell de pebrots a la pista.

Parli amb qui parli...

Els culés potser encara no patim però ja comencem a estar neguitosos. Parli amb qui parli em fa aquella pregunta clàssica: “com ho veus?”.

Doncs jo ho veig de la següent manera: no em fa patir el Real Madrid, em fa patir que nosaltres no acabem de tancar els fixatges. És cert que el que té necessitats és el Real Madrid, que el que ho ha guanyat tot és el Barça i que queden dies, però també ho és que el Madrid ha fet fixatges importants, no ens podem enganyar, i ho dic només per en Kakà i en Cristiano Ronaldo, i que el Barça té dues o tres posicions que ha de reforçar, al marge de resoldre el pollastre de l’Eto’o. Patiment no, neguit una mica.

Prou!

No hi ha qui aguanti tanta xerrameca amb el tema dels fixatges. Ja ho vaig dir fa setmanes aquí mateix...la premsa no sap de què parlar i estaran amb especulacions els mesos de juny i juliol. Dit i fet. Només faltava que el Madrid reventés el mercat. Prou! Que vingui en Villa, en Cesc o qui vulgui. Però no inventem més fixatges.

Eto’o ha de marxar perquè aquest és el nostre model

Jo no se si és cert que portes endins ha fet de les seves, ni m’interessa la veritat. El que si que veig és que aquest individu torna a estar igual que l’any passat i no hem de permetre que la cosa degeneri més. Què diu, que es vol quedar? Doncs que es quedi, ja està amortitzat. Però que es quedi tot l’any a tribuna veient el partit. A veure qui li paga l’any que ve el que demana després d’un any sense jugar. Als impresentables ni aigua.

Tres fixatges, que són quatre, per l’esperança

L’handbol s’està reforçant bastant bé, ara caldrà veure si n’hi haurà prou per posar-se a l’alçada dels més grans. Possiblement que si perquè a la millora qualitativa del Barça se li ha d’afegir que els dos grans rivals, el Kiel i el Ciudad Real, penso que estan perdent potencial en el ball de fixatges i baixes en la que estan immersos.

En Sarmiento ens ha de donar un central, una posició clau i que el Barça fa anys que no té ben resolta; l’Igropulo és un lateral de garanties i que sap penetrar, un bon complement per un Nagy que va acabar la temporada fos; en Saric també és un porter contrastat; i l’Oneto, que ja va jugar alguns partits al final de temporada, és un bon defensor i un magnífic atacant. Tenim doncs, resolts els dos problemes principals de la darrera temporada: una primera línia molt justa i una defensa que no estava a l’alçada en els partits importants.

Des del meu punt de vista encara ens faltaria un lateral esquerra; en Hansen és massa jove i en Demetrio massa gran. Jo fitxaria un jugador experimentat i començaria a adaptar a en Demetrio a posicions de defensa, tot i que comptaria amb ell en atac en partits de menys transcendència.

En el capítol de baixes es parla d’en Venio Losert, no acabo d’entendre perquè no s’ha confiat més en ell, i en Noddesbo. Aquest segon cas crec que és un error, l’escollit hauria de ser en Garabaya. El danès és molt millor jugador en atac i en defensa són tots dos bastant dolents, no ens enganyem. Aquests dies he rebut, tant al meu correu, com al grup de Facebook, com a aquest blog, un mínim de 10 o 12 e-mails criticant aquesta possible marxa d’en Noddesbo i demanant un fitxatge “de campanilllas”, com diuen els espanyols.

En tot cas crec que la cosa marxa bé. Veurem com funcionen les noves incorporacions, com funciona tècnicament en Pasqui, en el seu primer any real, i com ens va en l’aspecte moral, que també és important. La Llum i jo ja estem preparant les maletes per anar a la Supercopa si aquests incompetents de l’Asobal acabant de decidir on la faran. Diuen que a Guadalajara, un ciutat de referència per l’handbol, com tothom sap, que quasi es dir que la faran a la pista del Ciudad Real. Un escàndol més dels amos de l’handbol.

No m’ha agradat el sorteig de la Champions (d’handbol)

Ja sabem que passen quatre equips però també que és imprescindible quedar ben amunt per evitar creuaments letals a vuitens. Ja cal que ens posem les piles perquè la Llum i jo volem encetar aquest nou sistema de la final a quatre. No poden fallar.

El grup és inquietant. Ens ha tocat el Kiel, que tal i com estem o estarem és poc probable que el guanyem, el Kolding danès, d’en Mateo Garralda, un rival perillós a casa seva, i el Amicitia suís, aquest més facilet. El que em fa por és que amb aquest nou sistema de competició el cinquè i sisè equip surten d’unes prèvies i com a cinquè ens pot tocar ni més ni menys que el Celje o l’Ademar, vells coneguts, i com a sisè el Minsk, equip incòmode.

No hem de patir. Tot diu que quedarem segons, si no hi han sorpreses, però no podem badar de cap de les maneres.

Campions!

Els pronòstics no han fallat i el Barça ha guanyat la Lliga en un quart partit amb el TAU on només han jugat com Deu mana tres jugadors: Andersen, Navarro i Vàzquez. Els altres de “palmeros” o fent el ridícul. Jugadors que han de marcar la diferència com l’Ilyasova i en Santiago no han marcat ni un sol punt, una vergonya. Per sort, el TAU només ha jugat amb dos i encara els hi em tret una bona diferència, tot i que els bascos no han tirat la tovallola en cap moment! En tot cas un final de temporada brillant que esperem sigui el pròleg d’uns anys fantàstics, amb un equip més consolidat i reforçat. Ara és hora de treure’ns de sobre jugadors que no tenen qualitat: Trias, Sada, Barret...i fer un equip que marqui la pauta els propers deu anys.

La planificació de la temporada i la filosofia de club

Avui el Barça guanyarà la Lliga de basquet contra un equip que té millors jugadors. El que passa és que el Barça ha arribat al final de la temporada fort físicament i ells estan desfets. Si li afegim que tenen al sonat aquest d’entrenador, doncs així els hi anirà. Només ens pot passar una cosa: que pensem que guanyarem segur. Aquest seria el nostre error.

I es que una bona planificació és essencial, com ho és tenir una filosofia de club. El Barça després de molt anys la té i així ens van les coses. Ara tothom està nerviós pel tema dels fixatges del futbol, sense raó. En què quedem? No era important tenir un equip de pedrera i uns quants molt bon jugadors? Ara ens enlluernem amb els fixatges del Madrid, que sabem que seran un fracàs com la darrera vegada?. Cap fred...si no fitxem estrelles fitxarem promeses. Nosaltres no tenim cap urgència, som els campions!

Parlant de filosofia de club per mi l’Eto’o i en Valdés ja poden marxar demà mateix. Aquí no volem xuletes ni fantasmes. Aquí volem gent que s’estimi el club en la mesura del possible i que pensi en títols, no en bitllets. Al carrer. De Valdés n’hi ha a sota les pedres, si convé.

A un pas de la Lliga

És increïble que estiguis a un pas de guanyar la Lliga de basquet i que surtis del Palau escoltant com el tema més comentat és la calor infernal que feia dins el pavelló. Tercermundista. I encara hi ha gent que diu que tenim Palau per anys...
El partit poca història. El Barça ha arribat a la final molt millor que el TAU físicament i això és decisiu. Dijous s'ha de rematar la feina, però ull amb celebrar res abans d'hora perquè aquesta gent té un equip molt fort. Caldrà lluitar fins el final.

Partit decisiu

Avui hem de decidir la Lliga de basquet. Primer per no perdre el factor camp, però sobretot perquè ara el que està tocat és el TAU i això s'ha d'aprofitar. Per mi el TAU és millor equip que el Barça, avui, però hem jugat bé les nostres cartes i ara hem de demostrar que som un dels grans i sentenciar.

Oportunitat perduda

Tot el partit empatats i el tirem als darrers minuts, un clàssic. Tenim l'eliminatòria empatada a una victòria i ara és el TAU el que ens ha de visitar. Esperem que el Barça sigui més consistent a casa i que no s'escapi la Lliga. Caldrà esperar, de moment a dimarts.

Indecència econòmica

És investigable el fet de que en plena crisis econòmica un ximple es gasti, de moment, 160 milions en dos jugadors de futbol quan el seu club deu 500 milions? I, en aquestes circumstàncies, com és possible que alguna entitat financera faci aquest préstec quan no deixen un duro a les empreses que han de tirar del “carro” de l’economia? Tot plegat és un despropòsit i èticament un insult als propis socis de l’entitat merengue, que segurament les passen magres per pagar els insultants preus dels seus abonaments. Veurem, a més, que opinen els companys de vestuari del fet que el de la guixeta del costat guanyi sis vegades més per jugar els mateixos 90 minuts. El meu pronòstic és que el Madrid acabarà malament a mig termini.

Gesta del basquet a la pista del TAU

Amb un triple estratosfèric d’en Basile, que no havia fet ni un punt, el Barça ha guanyat a Vitoria i hem recuperat el factor camp. La final es posa de cara pel Barça, que dissabte pot sortir a la pista sense tenir res a perdre. A veure si ho aprofitem. El més preocupant és que en Navarro fa el paper de líder però la meitat dels cops l’esguerra, per mi no és el jugador determinant d’altres anys. A destacar en Andersen, el millor jugador del Barça amb diferència, i alguns punts molt importants d’en Lakovic en moments complicats. Dissabte segona part.

Saric, Sarmiento i Igropulo, poques incorporacions

Avui m'han arribat alguns correus comentant la noticia de El Mundo Deportivo (www.elmundodeportivo.es) que informa dels possibles fixatges d'en Saric i l'Igropulo per l'equip d'hanbol. També m'he fixat que els del diari esportiu han tingut que esborrar un munt de comentaris perquè eren ofensius per l'Enric Masip. Home, tampoc és això.

El Barça té un problema greu de primeres línies i de defensa, al meu entendre, i amb els fixatges d'en Sarmiento i en Igropulo, dos bons jugadors, i en Oneto per reforçar la defensa l'equip millora bastant. El fixatge d'en Saric obeeix a la baixa d'en Kasper.

Que s'acceptin ofertes per en Noddesbo jo no m'ho crec perquè com diuen alguns comentaris és de llarg el millor pivot que tenim. No fem cas de rumors.

El cert és que amb aquest equip l'equip millora qualitativament però seguirà a un segon nivell i veurà com el Ciudad Real aixeca la copa de les competicions importants. Esperem, però, a la reacció del club i als seus intents de fitxar un lider que falta en fa. No ens cremem fins saber com acaba la pel·lícula.

Reinaldo García i Jordi Adroher, millors jugadors de la passada Lliga

Els dos fixatges del Barça d'hoquei han quedat primer i segon del trofeig Solohockey.net, que designa als millors jugadors de la darrera temporada. El premi adquireix una major relevància pel fet de que els vots provenen dels tècnics dels equips de la OK Lliga. Està clar que hem fet dos grans fixatges!

L’hoquei es reforça amb criteri

Després de l’arribada d’en Ferran Pujalte, un gran entrenador que ha fet gran al Vic, s’ha fitxat a en Jordi Adroher, d’aquest mateix equip, i a en Reinaldo García del Liceo. Dos reforços de luxe per un equip campió. No s’ha d’oblidar que en Jordi Adroher ha estat el segon golejador de la Lliga i que en Reinaldo, al marge d’internacional per Argentina, ha estat una peça clau de la defensa del Liceo que ha arribat a la final d’aquesta mateixa competició.

En el capítol de baixes sembla que només hi haurà la d'en Miquel Masoliver.

Temes diversos

Em preocupa que el Barça no tanqui el capítol de fixatges ràpid. Cada dia que passa van sortint més noms gràcies als mafiosos dels representants que volen fer bullir l’olla i als de la premsa que no saben de què escriure. Això només fa que incrementar els preus dels jugadors. Veurem si el club és viu i maniobra amb celeritat.

El cas Eto’o no em preocupa el més mínim. Si vol marxar que pagui i si es vol quedar que es quedi. Què pot passar? Que marxi al final de la propera temporada? No està prou amortitzat, potser? Doncs que marxi, no passa res.

Les seccions em preocupen. L’handbol només ha fitxat en Sarmiento i amb aquest reforç seguirem essent un equip subcampió. Si volem omplir el Palau i guanyar als Kiels, Ciudad Reals i altres que vagin sortint hem d’agafar el talonari i fitxar dues o tres estrelles, no ens cal més. Es va amb una mica de retard, Masip! El basquet no està donant tot el que esperàvem d’ell. Ahir es va classificar de miracle i a la final el favorit és el TAU. Calen reforços per moure la banqueta i treure’ns de sobre andròmines que tenim, encara que tinguin cognom català. L’hoquei és el que va millor: tot just acabada la temporada ja hem canviat l’entrenador, confio amb en Pujalte, i sembla que tenim lligat un fixatge del Liceo, que vol que a sobre debilitarem a un dels rivals importants. Bona feina de la flamant nova secretaria tècnica, ara en mans d’en Quim Pauls.

Daniel Sarmiento, primer fixatge de l’handbol

No era cap secret i avui s’ha comunicat: en Sarmiento ja és jugador del Barça.
Sens dubte és un bon fixatge, per diversos motius: és un central genuí, dels d’abans; és jove però té l’experiència de liderar un Ademar que els darrers anys ha lluitat amb els grans; i és perillós en atac. En Masip i el seu equip han començat bé amb els fixatges. Calia reforçar la primera línia i han començat per la posició més feble en els darrers anys, el central. Sembla que el següent fixatge és un lateral rus de renom, no diré el nom per no xerrar més del compte, i que hi ha possibilitats de fitxar a en Cristian Malmagro, del Portland. Si no el fitxem no serà per falta de ganes del jugador, que em consta que estaria encantat de venir al Barça, serà per un tema econòmic.

Els diaris esportius han de vendre

Això comportarà tenir un estiu carregat de fixatges, altes, baixes, renovacions i reflexions de cara al proper any. Res de res, no cal que en feu seguiment, no tenen ni la més mínima idea del que hi ha. Per dir que si el Barça pot, perquè ha de poder, ventilarà a en Hleb i en Gudjohnsen no cal ni anar al Camp Nou. Per dir que l’Eto’o s’aprofitarà de que li queda un any tampoc...ho fa tothom.

El que no pot ser és que si no hi ha noticia s’intoxiqui dient que jugadors nostres potser marxaran o aniran cedits, això ja és inventar-se la noticia i això si que fa mal a l’estat anímic d’aquest jugadors i a l’equip en general. Amics, investigueu i treballeu, però no inventeu ni improviseu.

Avui es decidirà la Lliga d'hoquei, amb tota seguretat

Falten vint minuts i el Barça guanya de 3 gols (3 a 6, ni més ni menys) a la pista del Liceu. Aquest no ha estat el millor any de l'equip i encara així guanyarem la Lliga, una mostra inequívoca de la gran superioritat del Barça en aquest esport. El que ha fet aquest any el futbol ho va fer l'hoquei l'any passat, no ho oblidem. No escriure de celebracions, només felicitaré a aquest equip que és la joia del nostre club pel que fa a les seccions.

On és en Sandro?

Ahir es va acabar una temporada que segurament no veurem mai més. S’ha guanyat tot i ara mateix no recordo ni un sol partit en que haguem sortit decebuts del joc del Barça. Ha estat una temporada fantàstica amb molts noms propis i en que tot ens ha sortit bé. Fixeu-vos: ha debutat l’entrenador i en Busquets, que estaven a Tercera Divisió; hem recuperat a un Henry i a un Marquez que semblava que estaven més fora que a dins; fem una aposta per en Piqué i surt rodona; vivim el millor any d’en Xavi i l’Iniesta; els fixatges d’en Keita i d’en Alves un deu; que més podem dir. Tot ha sortit bé. I el millor és que tenim equip per molts anys, si seguim fent les coses bé.

I, en aquest context, em pregunto: on és en Sandro? On està la felicitació del que vol ser President? On està ara que en Laporta l’ha deixat en ridícul. Ho he dit molts cops: no té categoria per ser el futur president. Apostar per ell serà un gran error, en podeu estar segurs.

Per cert, he estat a la rua dels campions. Quina gentada! Impressionant.

Camí de Roma

D'aquí un moment sortiré cap a Roma. Crec que podem guanyar, però costarà força. M'és indiferent. Passi el que passi aquest any ha estat inmillorable i l'equip mereix el nostre reconeixement sigui quin sigui el resultat. A veure si tenim sort i podem fer el nostre joc.

La gran farra, Sylvinho i Rubinos Pérez

Una derrota amb l’Osasuna, que a tothom li era indiferent perquè el volem veure a Primera, i discursos, copes, festa, cava, confetti i càntics a dojo. Una festa collonuda per tancar a casa una temporada excepcional, que podria acabar essent galàctica. Menció especial als discursos d’en Xavi que em va fer plorar de riure recordant el famós “ziga-zaga” del “jefe”, d’en Messi que va recordar Milito tot dient que no sortia al camp perquè “era un boludo” i al sempre emotiu Syvinho que pràcticament es va acomiadar dels socis.

Sylvinho mereix capítol propi. Així com en altres ocasions he criticat als pocavergonyes (Ronaldinho, Deco...) avui m’agradaria destacar la professionalitat d’aquest jugador que sempre ha estat en forma i a punt de sortir quan se l’ha necessitat i que ha fet pinya dins l’equip. Una persona sense taques negres a l’expedient. Un deu que marxa perquè vol jugar més minuts en els darrers anys que li queden però que si fos pel Barça es podria quedar els que volgués. Un exemple, una gran persona.

Rubinos Pérez també mereix una menció especial. Fer fora del camp a un jugador de 17 anys, en el dia del seu debut, i a casa, per una entrada en la que anava a buscar la pilota i que sobre no era clara ocasió de gol, és propi d’un fill de la gran Bretanya, per no dir puta. El madrileny, tot recordant Schuster, és un àrbitre d’aquests que van per la vida frustrats i amargats, un tros de carn que només aconsegueix ser protagonista arbitrant malament. Senyor Rubinos: d’aquí a deu anys en Marc Muniesa estarà jugant el seu partit 200 amb el Barça (perquè ja es veu que serà un crack) i vostè serà un ex-àrbitre fracassat que només li quedarà el consol d’anar pels bars d’algun barri ranci madrileny presumint de que un dia va fer fora a en Muniesa, al que tothom coneixerà, perquè a vostè no se li arronsava ni al Camp Nou. De moment ahir es va endur una mocadorada que ni les d’en Gaspar i la seva mare, pobreta, el nostre record.

Sopar amb el millor equip del món

Avui la Llum i jo hem sopat amb el millor equip del món, el nostre equip d’handbol. Algú potser tindria l’atreviment de dir-me que el millor equip és un altre, però jo li diria que no és cert. El nostre és el millor perquè els jugadors que el composen són immillorables, són persones que s’estimen el club i que agraeixen als qui els hi donem suport. El sopar l’organitzava la Penya Meritxell, una gent fantàstica i de pedra picada, que han acabat d’arrodonir la vetllada amb les seves bromes i càntics. En definitiva una nit fantàstica amb un equip extraordinari, també humanament.

Ens ha tocat seure al costat del jugador amb més títols de l’història de l’handbol, en David Barrufet. Després diré que no tinc sort. També ens ha fet il•lusió saludar a en Cristian Ugalde, un xaval molt maco i que té una cosina, la Marisa, que també és una gran seguidora de l’equip i amb la que comentem molt sovint com va la temporada. Tots, en definitiva, molt macos: en Jesper Noddesbo, en Laszlo Nagy, en Venio Losert, en Víctor Tomàs, en Demetrio Lozano, el directiu més autèntic (l’Alavedra) i en Toni Rubiella i en Xavi Pascual per part dels tècnics.

Només m’he endut una decepció. He trobat a faltar a una persona, no vull dir el nom, que sempre em parla de compromís i de que cal que al Palau hi hagi caliu i el dia que es fa un sopar amb els quatre que no falten mai no hi era. Potser tenia motius per no ser-hi, però atès que no és el primer cop que patina a mi ja em fa pensar malament. Que la sort l’acompanyi.

Que ridículs són aquests pericos

El Real Club Deportivo Apañó acaba de fer fora a una jugadora del seu equip femení per ser del Barça. S'ha de ser molt ridícul i sectari per fer una cosa així. Alehores si el proper any els hi cedim a en Puyol, en Xavi i en Piqué, que més voldrien aquests pobres, no els voldrien per culés?

La propera celebració es podria fer al Sahara

L'alcalde de Barcelona diu que la plaça Catalunya potser no és el lloc més adequat per fer les celebracions del Barça, quatre dies després de dir tot el contrari. Jo crec que el lloc no té res a veure, el problema és detenir i denunciar als qui aprofiten les celebracions per destrossar-ho tot. Ningú, pel que sembla, s'ha fet la pregunta que em faig jo des d'ahir? Quants d'aquests seixanta detinguts ja ho havien estat a la penúltima celebració? Estic convençut de que com a mínim 25 són els mateixos. Aleshores el que ha de fer l'Ajuntament és posar al servei de Barcelona, que per això estan, els serveis jurídics municipals a treballar en l'acusació d'aquests individus.

La millor Lliga ja és nostra

S’ha acabat la millor Lliga de tots els temps. La Lliga en la que s’han fet més punts, però sobretot en la que s’ha fet el millor joc dels nostres cent anys d’història. Una Lliga exemplar en la que els fixatges han estat un èxit i els veterans han recuperat l’il•lusió gràcies a un entrenador que pot arribar a ser únic. Ja tenim el segon títol a la butxaca i encara ens queda la Champions! Visca el Barça!

L'hoquei a la final de la Lliga

Eliminant al Reus, que no ha tingut cap opció en cap dels tres partits. Això demostra que si avui són campions d'Europa és gràcies a les baixes del Barça a la fase final de la competició continental.

Gràcies Jan!

L’amic Frederic Callís ha escrit al mur del seu Facebook un missatge que comparteixo plenament:

“En aquests moments magnífics d' efervescència Barcelonista, cal ser agraïts i agrair al Jan Laporta tot el que ha fet per convertir el Barça en un dels clubs mes grans del mon. Jan seràs el president mes gran de la historia del Barça encara que a molts els costi acceptar l’evidencia. Gracies per gestionar el club amb criteri i amb un model definit fins i tot després d' una moció destructiva de censura. GRACIES”.

Quina raó que tens Frederic! Els pocavergonyes de la moció, aquests personatges intrigants que només obeïen als seus amos o als seus interessos, han desaparegut com a rates perquè són uns covards. El que hem de fer entre tots és garantir que la successió d’en Jan Laporta es pugui produir amb normalitat. Ell ens ha fet els més grans, qui ho dubta avui?

Un deu pels seguidors de l'Athletic

Han fet fora al retardat que ha llençat una llauna al cap de l'Alves i s'han quedat fins el final aplaudint als seus i al Barça. Un model.

Amb autoritat. Ja som campions!

Al Barça li ha costat vint minuts entrar en el partit i ha deixat de jugar quan faltaven uns altres vint. Amb 50 minuts, doncs, ha fulminat del camp al Athletic. Una victòria contundent i treballada. Una victòria d’equip. Ningú ha destacat especialment i tots han aportat. Ja tenim el primer títol al sac i dissabte tindrem el segon. Aquest any serà inoblidable! Som campions! Visca el Barça!

Avui ens endurem el primer títol

Aquesta nit sabrem si el famós triplet és possible. Com a mínim sabrem si el primers dels tres capítols es tanca de manera positiva. Si perdem ja només optarem al doblet, es clar.

Per mi és un partit molt difícil. L’Athletic no té res a perdre i sap perfectament que és molt inferior al Barça i que la seva estratègia passa per destruir el joc culé. A més, els seus jugadors saben perfectament que potser serà el primer i únic cop que podran guanyar un títol important. La majoria d’ells no es mouran de l’equip en tota la seva vida i ja sabem quan els hi costa tenir una opció de títol. És evident.

Dit això, el Barça és el favorit indiscutible. Si no és deixa intimidar pel joc agressiu del rival i es dedica a fer el seu futbol no ens costarà massa endur-nos la primera copa i celebrar-la com cal perquè tothom parla dels 25 anys que fa que l’Athletic no juga una final però ningú recorda els que fa que no hi arriba el Barça. D’acord, és un títol menor. Però és un títol.

Estic preocupat!

Els que algun cop m’honoreu llegint algun dels meus posts culés potser pensareu que estic preocupat per l’empat d’ahir al Camp Nou o per la derrota de l’equip d’handbol a Ciudad Real. Res d’això. La Lliga està guanyada i la d’handbol ja estava perduda des de fa dies, no ens podem enganyar.

La meva preocupació és que des d’ahir he descobert que tinc un doble. Un paio que ha provocat un allau de missatges d’amics tant al meu correu o al Facebook. Un home que s’ha caracteritzat perfectament i que demà pot anar a atracar bancs i provocar que la policia em vingui a buscar a casa. Aquest tio és igual que jo i ahir va fer el seu debut a televisió. Us ensenyo la foto amb el prec de que el localitzeu i em digueu qui renoi és. L’haig de parar abans no sigui massa tard! (és broma, però si el coneixeu o identifiqueu a alguna persona de la foto m’ho dieu que riurem anant a buscar-lo).

Amb qui parla “La Caixa”?

Amb mi segur que no. Si parlessin amb mi no avalarien al senyor Florentino Pérez perquè pugui presentar-se com a candidat a la presidència del Real Madrid, això està clar. Si la meva àvia aixequés el cap i veiés que l’entitat on em va obrir la primera llibreta, al néixer, és la mateixa que avala a un individu de l’Espanya rància tornaria a la caixa, mai millor dit, a tota pastilla.

Jo amb “La Caixa” ja fa temps que no hi treballo. Més quan van marxar un parell d’amics que em fidelitzaven. Conservo aquesta primera llibreta, per un tema sentimental, i perquè la xarxa de caixers em va bé per una necessitat puntual. Per res més. Una entitat on totes les mares catalanes volien que hi treballés el seu fill s’ha convertit amb una màquina financera que només busca el benefici, d’aquí la seva evident espanyolització. Patrocinadora de la selecció espanyola de futbol, Rodrigo Rato al seu staff, ara en Florentino. Masses coses. De fet, si busques “La Caixa” a Google el primer que surt és: “La Caixa. ¿hablamos?”. Una senyal més.

Al descans: València 2 - Real Madrid 0

Sembla que demà tindrem festa i visitarem novament Canaletes. Aquest cop no arribarem els primers perquè estarem al camp, però no deixarem d'anar-hi.

Spanair ja deu anar prou bé

Si no és així costa d’entendre com el seu flamant President, el senyor Soriano, es pot dedicar a visitar tants mitjans de comunicació o a signar llibres tot el dia de Sant Jordi, com si fos en Boris Izaguirre. Deu tenir temps lliure.

El cert és que cada cop agafa més forma la seva possible candidatura a la presidència del Barça. Estem arreglats. No en teníem prou amb l’intrigant d’en Sandro que ara arriba en Soriano. Passarem d’un President que només rep crítiques però aconsegueix resultats a un d’aquests fantasmes que molta imatge però poca feina. Aquest club ja ho té això. Quan les coses van bé sempre passa alguna cosa.

Iniesta, Valdés, l’equip, Guardiola…i el model. Deco, el gran absent.

L’Iniesta va marcar, en Valdés va ser l’heroi dels 90 primers minuts, l’equip va estar a l’alçada, en Guardiola ho va plantejar fantàsticament...però el guanyador real va ser el model. I del model en són responsables tots, també els directius. Si en Laporta va rebre per tots cantons ara també és de justícia que se li reconeguin els mèrits. I dic Laporta per personalitzar la feina de tot l’equip directiu, professionals del club i altres col•laboradors. Tots ells varen xutar al minut 93, ells també.

Ahir varem eliminar a en Deco, encara que ningú ho recorda. El model també va acabar amb aquest pocavergonya. Qui el recorda, avui?

S’ha fet justícia

El Barça ha intentat jugar a futbol 180 minuts i el Chelsea no. Però a vegades en el futbol es fa justícia i avui és un d’aquests dies. Ara tothom recorda a l’Iniesta, però el gran heroi ha estat en Víctor Valdés. Si no fos per ell el Barça hauria encaixat tres o quatre gols. Ara toca celebrar-ho i seguir somiant en aquest inversemblant triplet que cada cop està més a prop.

La Llum i jo hem tornat a arribar els primers a Canaletes. I van dues!

La Lliga ha acabat

Dos a sis al Madrid al Bernabeu. Està tot dit. Xavi, Iniesta, Messi, Piqué, Touré…tots estratosfèrics i en clau de campió. Que voleu que us digui més, que la Lliga s’ha acabat i que en gaudiu força que això passa un cop cada trenta anys. La foto ho diu tot, avui.

En Siskauskas ens envia cap a casa

Una cosa és anar d’estrella i l’altre ser-ho. En Navarro va d’estrella però el dia que juga la Final Four se li arronsa deu centímetres, aquesta és la realitat. Ha fet autèntica pena, com l’Ilyasova, en Vázquez, en Grimau...només s’ha salvat en Andersen, per acabar ràpid. Una cosa ha quedat ben demostrada: el CSKA és molt superior al Barça en els minuts decisius. Cal ser més humils, jugar amb el cap i, sobretot, no anar d’estrelles sense haver guanyat res.

Ahir ja ens varen fer fora de la final a vuit a l’hoquei i avui ens eliminen a la de basquet. Espero que el futbol trenqui aquesta dinàmica.

Mono Marcelo i Pepe Tonto

En Marcelo no és un mono, és un home. Un home que fa el mono, només cal veure les imatges del partit amb el Getafe. I en Pepe un tonto, d’aquest no cal ni parlar-ne perquè fa deu dies que se’n parla. Tenen dos denominadors comuns: són uns impresentables i són tots dos del Real Madrid, aquest club que s’autoanomenen “senyors”.

Si el President del Madrid, el que no va passar per les urnes, vol seguir en el càrrec pels segles dels segles, com sembla, el primer que podria fer és netejar de xusma la plantilla del primer equip. Ha d’entendre una cosa: és millor un jugador persona que un jugador una mica més gran però impresentable. D’aquests el Barça en va tenir alguns, Deco per posar un exemple, i qui els recorda avui? Ningú. Tots fora!

Per veure al Mono Marcelo:

http://www.youtube.com/watch?v=k15gKwCZiwc

Per veure al Pepe Tonto:

http://www.youtube.com/watch?v=jf1OuA2hI80

Invitació a l'acolloniment

Quina setmaneta que ens espera...quin patiment!!! Dissabte a veure als merengues i dimecres cap a Londres. Mama por!!! Però, una cosa, no erem els millors del planeta? I ara ja no som els millors? Tothom pensa que perderem a Madrid i a un punt. Perquè no pensem que guanyarem i la Lliga quedarà sentenciada? I a Londres no podem marcar i ells obrir-se i tornar a marcar, per exemple? Tinguem fe. Ja tindrem temps de lamentar-nos, si cal. El que no farem és anar pel món jugant com el Chelsea, amb nou defenses. Per això ja tenim l'Almeria, el Murcia, el Numancia i el Mollerusa. Això els grans no ho fan!

A set punts

Aquesta és la realitat. El Madrid està a set punts i això pot estar igual quan acabi la jornada de demà, després que el Madrid perdi a Sevilla. El que ja és segur és que del Bernabeu sortirem líders, passi el que passi demà i el dia del derbi.

El partit d'avui molt malament per part del Barça. Iniesta i Henry s'han salvat i poca cosa més. Avui els hi ha faltat aquesta concentració que ens fa imparables.

10 partits al imbecil aquell

10 partits a en Pepe és el mínim que podien posar-li. Si la segona patada arriba a tocar al contrincant era per posar-lo a la presó directament. Per una vegada s'ha fet justicia i ara el Madrid ja té excusa per perdre la Lliga. Que es fotin tots.

Sense paraules, ràbia merengue i sobre en Pepe

No em queden adjectius per definir aquest Barça imparable que acaba de passar per sobre de l'equip que va tercer a la Lliga. Espectaculars, lluitadors i amb unes individualitats úniques. Avui no ha jugat en Messi, però l'Iniesta ha jugat al seu lloc i ha fet un partit digne d'ell. Ni s'ha notat que no jugava.

Els merengues deuen estar plens de ràbia. Ara que es pensaven que punxaven s'han de menjar un nova exhibició del Barça enfront del Sevilla. Ara, per cert, els hi toca anar a Sevilla i jugar amb aquest equip ferit, que porta tres partits perdent. Que el Madrid pagui el "patu"!

Pobre desgraciat. S'ha de ser un fill de la gran puta per fer el que va fer. A veure si li cauen 10 o 12 partits, com a mínim. És una vergonya pròpia de la categoria de l'equip que representa. Xusma tots...

Poker culé

Quin dissabte més memorable. Ha guanyat el basquet, el futbol, l'hoquei i l'handbol...que més volem? El basquet ni més ni menys que a la pista del Real Madrid, el futbol en el difícil camp del Getafe, l'hoquei en el primer partit de play-off i l'handbol en la primera de les sis finals que té per guanyar una lliga que la va llençar en un mes fatídic. Estem en un moment dolç, guadim d'ell amb intensitat que mai haviem estat en un moment com aquest. Que no estamos tan mal hombre! (paraules de savi)

A 180 minuts de Roma

Feina feta. Empat treballat amb el Bayern, amb l'orella posada a Londres on el Chelsea i el Liverpool han empatat a quatre, i ja estem a 180 minuts de Roma. El Barça ha fet un partit intel·ligent i poc més, no s'ha tornat boig com hauria fet amb en Rijkaard. La qüestió era passar i ja s'ha aconseguit. Ara a Madrid a pel Getafe i ja només queden poc més de deu partits per fer la temporada perfecte.

Tres punts més i alguna evidència

Magnífica victòria del Barça, amb un equip ple de canvis i cansat dels partits acumulats, que demostra que el grup està endollat i que la cosa marxa. Ara veurem si el Madrid també resolt el seu partit amb facilitat o se li arronsa només de pensar que pot perdre. Algun dia passarà que punxin, jugant com juguen.

El partit d’ahir també va deixar clares algunes coses: en Sylvinho és un gran jugador que sovint se l’ha menystingut però que sempre que té minuts com a mínim compleix amb les funcions encomanades, mereix una renovació immediata a finals d’any; en Càceres no és tant dolent com diuen, falla per manca de partits com ho faria qualsevol dels seus companys, és un bon suplent; i en Gudjohnsen més val que marxi a final de temporada, ja són moltes oportunitats i un rendiment molt discutible. Ara que estem en moment de vaques grasses també cal pensar en el futur, així funcionen els grans equips.

Això està fet...

...queden 8 minuts i el Barça guanya de 16 al TAU. Ja estem a la Final Four, quina setmana culé!

Ha passat un dia

Ja ha passat pràcticament un dia i encara estic vibrant amb el partit del Bayern. Com a mínim m'he tret de sobre l'espina clavada que tenia de no poder anar al partit de tornada, gràcies a la desidia del RACC. No val ni la pena comentar el partit perquè tothom n'ha parlat força. Ara queden 14 partits per fer el cim i en això ens hem de concentrar perquè no ens oblidem que si no guanyem alguna cosa de res haurà servit l'espectacle i el bon joc de tota la temporada. El que queda és el paper...

I aquesta tarda el TAU. Tinc bones vibracions, però s'haurà de lluitar i força, d'això que ningú en tingui cap dubte,

Un equip consistent

L'altre dia no vaig escriure sobre el partit amb el TAU i avui ho faré esperant com acaba el que està jugant a Granada, que en aquest moment el porta bé. Aquest equip quan s'ho creu no hi ha qui el pari, va quedar clar a Vitoria. Ni Navarros ni punyetes. En Navarro és important però es podien destacar perfectament a sis jugadors més, la qüestió és de moral. Ara, però, toca lluitar a mort en el darrer partit de l'eliminatòria perquè encara no està guanyada. Es més, el pitjor que podriem fer és precisament pensar que si que ho està.

A Granada seguim guanyant, ara de nou. Suposo que guanyarem però si no fos el cas no passaria res, són molts partits en pocs dies i si n'hem de perdre un que sigui de Lliga, està clar.

En basquet estem fotuts, Roberto de Assis i anem cap a Munic

Avui farem una mica de calaix de sastre...en basquet estem ben fotuts. Pràcticament al carrer de l'Euroleague perquè ens ha tocat jugar amb el que segurament la guanyarà. En Roberto de Assis diu que en Ronaldinho tornaria encantat al Barça...quina poca vergonya que tenen alguns. Vaig a Munic, m'ha tornat a tocar una entrada! Aquest cop em fa falta per desconnectar una mica, també. Només falta que guanyem i tornem contents com el dia del Lió.

Sobre les bèsties negres

La derrota d'ahir amb el TAU és el preàmbul de l'eliminació del Barça. I no pel fet que s'hagi perdut el factor pista, més aviat perquè el que s'ha perdut és la moral de victòria contra l'equip basc. Mala peça...

Espectacular

Sis gols al Màlaga i encara he sortit del camp pensant que n’hem marcat pocs i és que el més normal hauria estat fer aquests sis gols a la primera part. A aquest equip no hi ha qui l’aturi i cada dia és més consistent a la davantera i en el mig camp però també en defensa i a la porteria. Si seguim així guanyem la Lliga sense problema, n’estic segur.

Sort del futbol perquè el cap de setmana ha estat un desastre, amb les derrotes de l’hoquei a la final de la Copa del Rei, amb la derrota del basquet a Manresa i amb la desfeta del Barça Atlétic a Badalona.

El Barça de hoquei a la final de la Copa del Rei

Hi havia dos objectius i ja n’hem aconseguit un: que el Reus no la guanyi. Ara falta aconseguir el segon: guanyar-la nosaltres. Quin plaer veure una derrota del Reus...veure com es foten en Garcia, el Negro, el tatuat espanyol, en Figueroa i, sobretot, el Front Reusenc que de català només té el nom. Demà podem perdre i visca el Vic, però la victòria d’avui ja no ens la treu ningú.

A mi el Bayern no em fa por

En què quedem? Som els millors d’Europa o no? Ens omplim la boca del gran equip que tenim i a la que ens toca un equip amb cara i ulls a la Champions tothom tremolant. No ho entenc...Per mi el Bayern és un dels rivals més assequibles que ens podien tocar, per no dir el que més després del Porto. Els altres són molt més perillosos o ens coneixen més. I si juguem primer a casa o fora deixem-ho estar. No som els millors? Què ens fa por?

Campions de Copa!

Hem guanyat al Ciudad Real i ja som campions. Hem tancat un magnífic torneig de la millor manera: guanyant al Ciudad Real i sortint del pavelló amb el bon regust d’haver-ho deixat tot a la pista. El Barça ha jugat amb alts i baixos, això és cert, però amb dues exhibicions: la d’en Kasper i la de l’Íker, que és mig equip en atac. El Ciudad Real, en canvi, ha estat molt irregular i sense capacitat de reacció quan el marcador se li ha posat en contra. Exactament igual que li va passar a Albacete, a la final de la Supercopa d’Espanya. Un títol, doncs, i l’oportunitat de continuar per en Pasqui.

Dedico aquest post a la senyora d’en Jerome Fernàndez, que m’ha fulminat a l’entrada del pavelló. Quin ressentiment...

El Portland ha aguantat mitja part

El Portland ha aguantat fins el descans i poc més. Un partit excepcional d'en Barrufet i l'íker Romero, ben acompanyats d'en Nagy, en Víctor Tomàs (ja era hora, aquest any) i de l'Ugalde han fet que el Barça hagi passat per sobre d'un Portland que no és el que era i que per guanyar a un gran necessita que les seves dues o tres individualitats tinguin el dia, que no va ser el cas d'ahir.

En va sapiguer greu per la família Viaña, que varen sortir una mica desanimats després d'animar al seu fill, cosí o net Malmagro. Un altre dia serà, amics. I això que fins i tot el meu nebot els va fer costat, quan veia que el Barça perdia de tres, però ni així. No cal dir que quan el Barça es va posar per davant el meu nebot va tornar...xaquetero...

Avui el Ciudad Real, un cop més. Sobre el paper el favorit és l'equip manxec però veurem si un Barça conscient de que aquest pot ser el seu únic títol de l'any no li dona un bon ensurt.

Copa de Rei d’handbol i poca recompensa en basquet

El Barça ha guanyat al Granollers, no sense dificultats, per cinc gols en els quarts de final de la Copa del Rei. Un partit molt mediocre que s’ha decidit per la millor qualitat d’en Hansen i en Nagy, sobretot, en els moments claus. Ara ens espera el Portland un equip inferior al Barça però que no té res a perdre i molt a guanyar. Un partit que costarà de guanyar.

Poc premi pel basquet. Guanya a la pista del Maccabi i la derrota a casa del TAU fa que ens toquin en la següent eliminatòria. Per sort amb el factor pista a favor.

Del 4 a 0 al 5 a 2

És la diferència entre el resultat d’un perdedor i d’un guanyador. El resultat d’un Madrid que volia el doblet fa dos dies, i que torna a estar a sis punts nostres a la Lliga i al carrer a la Champions, i el d’un Barça espectacular.

Avui el Barça ha fet un partit extraordinari, tret d’en Màrquez que s’ha menjat els dos gols i d’en Valdés que no existeix.. Ara a veure qui ens toca a quarts. Al sorteig hi seran els quatre anglesos, el Bayern, l’Oporto i el Villareal. Jo ho tinc clar: un d’aquests dos últims. anglesos ni en pintura!

I ara què?

Ara qui són els acollonits? Els merengues, potser. El Barça ha guanyat fent una exhibició de joc i els madrilenys han empatat a casa i els hi han regalat el gol de l'empat, fet en fora de joc. Ja tornem a estar a sis punts, que la setmana propera seran nou, ja m'ho direu...

Avui l'Eto'o, sobretot, i el Barça han fallat dotze oportunitats de gol. Si arriben a estar encertats el partit acaba amb un resultat d'escàndol. La cosa torna a lanormalitar...

Final de copa, partit decisiu i handbol, que sol estàs

S’ha arribat a la final de la Copa i en certa manera gràcies a en Pinto, que va protagonitzar una jugada absolutament decisiva. Amb això s’ha fet mereixedor de jugar la final i es presenta com a candidat a la porteria del Barça, ara que en Valdés està totalment fora de forma. A veure si ens enduem la Copa després d’una sequera espectacular en un dels torneigs en el que millor paper hem fet.

De moment tenim el Bilbao a casa. Aquí no valem bromes, s’ha de garantir la victòria perquè pronostico una punxada del Madrid. Ja m’ho sabreu dir.

L’handbol no té culés al darrera, ara que les coses pinten malament. Haig d’anar a Granollers a comprar un abonament per la Copa perquè no hi hagut 25 socis que hagin volgut comprar entrades pel torneig i no ens pogut beneficiar del descompte de la Federació. Un club amb milers de socis no congrega 25 persones, quina pena.

La gran desfeta

El Madrid a quatre punts i l'handbol eliminat de la Champions, tot en vint minuts. Cal dir gaire cosa més? Doncs això...quin diumenge...

Per handbol Granollers

Ahir vaig estar veient el Granollers d’handbol contra el Torrevella. Un partit dolent amb ganes, perquè no dir-ho, però al que em va fer molt il•lusió anar-hi perquè sóc granollerí i del Balonmano Granollers fins a la mort. El fet que visqui a Barcelona, des de fa quasi vint anys, és l’únic motiu que fa que també sigui un incondicional del Barça. Em passa com en el bolero de Machín “cómo se pueden querer dos mujeres a la vez y no estar loco”. Doncs això, que dec “estar loco”.

A Granollers es viu l’handbol d’una forma diferent, això està clar. La gent és molt més entesa perquè el noranta per cent han jugat a handbol, ni que sigui de petits, i això es nota. De fet, la gran majoria dels nens que van a l’handbol ni miren el partit, es passen gran part de l’estona jugant als vestíbuls laterals del pavelló. Al Palau Blaugrana els farien fora. A Granollers és a l’únic lloc on et pots trobar per les grades antics entrenadors, antics federatius de primer nivell, jugadors que estaven per les pistes fa quatre dies, es un ambient diferent. Per mi és especialment emocionant trobar al pare Blanxart o a l’Amadeu Guàrdia, al que conec des de que vaig néixer perquè jugava en el mateix equip que el meu pare, o a gent de la meva generació que no han deixat mai d’estar a prop de la pista com en Jordi Garcia o l’Àlex Viaña, que si hagués crescut deu centímetres més hauria estat el millor jugador del món.

S’acosta la Copa del Rei i el Granollers i el Barça s’enfronten en un dels quarts de final, mala sort. Per contra del que faig normalment no animaré a cap dels dos perquè no vull que perdi l’altre. Només queda dir el tòpic de “que guanyi el millor”. Això si, animaré a mort al que passi a semifinals. I aquest podria ser el Granollers perquè juga a casa i perquè el Barça, no ens enganyem, està en el seu pitjor moment de la temporada.

Voldria dedicar aquest post a l’Àngels Marmer. Una dona d’handbol, una bellesa de Granollers i, sobretot, una persona encantadora i una bona amiga, amb la que vaig veure la segona part d’ahir. Un petó, guapa.

Ara veurem si tenim el que s’ha de tenir

Alguns encara diuen que el Madrid són quatre arreplegats però el cert és que porten deu partits seguits guanyats i que ja els tenim a quatre punts, amb la visita al Bernabeu pendent, tot i que amb un partit menys. Avui el Barça ha de demostrar que té el que s’ha de tenir. Una victòria al camp del Atlético ens tornaria a posar a set punts i, sobretot, llençaríem un missatge clar: “senyors, aquí de favorit només n’hi ha un”.

A per l'Atlético

Ara és l'hora de le veritat. Si diumenge guanyem al camp de l'Atlético tot tornarà a la normalitat i la Lliga es posarà de cara. Si, a sobre, els pericos no fan de filial i treuen ni que sigui un empat donc això "sota, caballo, rey". Diumenge sabrem si en endavant hem d'estar tots acollonits, de moment continua el divertiment de si l'Eto'o es queda o marxa, de si en Valdés és porter pel Barça, que si l'Henry s'ha fet independentista i tot el que calgui per vendre un diari.

Amb el Barça a Lió

Ahir varem anar a Lió sense el RACC, perquè encara no ens ha tocat la grossa, tot i que ahir la varem esmentar sovint. L’expedició la formàvem en Sergi Cortés, en Jordi Estalella, un GPS amb veu sensual al que varem batejar amb el nom de Susi i un servidor. La colla pessigolla, com es diria col•loquialment.

El Barça va fer autèntica pena, varem patir de mala manera des dels primers minuts, sobretot des de l’errada descomunal d’en Víctor Valdés, al que sempre he defensat però que cada cop em costa més fer-ho. Començo a pensar que hem de fitxar un porter, com a mínim per tenir opcions de recanvi. La defensa un “coladeru”, com es diu als patis dels col•legis, els del mig del camp perduts i els de davant encara més. Pràcticament, diria, que només es pot salvar a en Puyol per entrega i alguns moments d’en Piqué, l’Alves i en Xavi. Però tot plegat res de res.

Cal que ens espavilem i ràpid perquè si el Madrid guanya al camp dels pericos, el seu propi filial com qui diu, i el Barça perd amb l’Atlético la Lliga la perdem, al temps. Però això són pures suposicions. També podria perdre el Madrid i guanyar nosaltres i tornar-los a tenir a deu. El que no admet discussió és que ens hem de posar a les piles ja i en Guardiola pensar en antídots per quan ens destrueixen el partit o per quan ens ofeguem al mig camp, les dues darreres experiències.

Tornant a Lió destacar que per prendre un cafetó ens varem ficar accidentalment en un bar gay, on varem veure a la noia més maca de Lió, tot i que de noia no tenia només que el nom, i que el camp de l’Olympique és una autèntica merdeta, un futbolí de 40.000 persones, amb uns lavabos tercermundistes i un bar pitjor que els que tenen els pakis al Metro. Sorprenent. Per cert que els ultres d’ells cridaven “puto Barça”, semblava que estiguéssim a l’Estadi Olímpic.