Per handbol Granollers

Ahir vaig estar veient el Granollers d’handbol contra el Torrevella. Un partit dolent amb ganes, perquè no dir-ho, però al que em va fer molt il•lusió anar-hi perquè sóc granollerí i del Balonmano Granollers fins a la mort. El fet que visqui a Barcelona, des de fa quasi vint anys, és l’únic motiu que fa que també sigui un incondicional del Barça. Em passa com en el bolero de Machín “cómo se pueden querer dos mujeres a la vez y no estar loco”. Doncs això, que dec “estar loco”.

A Granollers es viu l’handbol d’una forma diferent, això està clar. La gent és molt més entesa perquè el noranta per cent han jugat a handbol, ni que sigui de petits, i això es nota. De fet, la gran majoria dels nens que van a l’handbol ni miren el partit, es passen gran part de l’estona jugant als vestíbuls laterals del pavelló. Al Palau Blaugrana els farien fora. A Granollers és a l’únic lloc on et pots trobar per les grades antics entrenadors, antics federatius de primer nivell, jugadors que estaven per les pistes fa quatre dies, es un ambient diferent. Per mi és especialment emocionant trobar al pare Blanxart o a l’Amadeu Guàrdia, al que conec des de que vaig néixer perquè jugava en el mateix equip que el meu pare, o a gent de la meva generació que no han deixat mai d’estar a prop de la pista com en Jordi Garcia o l’Àlex Viaña, que si hagués crescut deu centímetres més hauria estat el millor jugador del món.

S’acosta la Copa del Rei i el Granollers i el Barça s’enfronten en un dels quarts de final, mala sort. Per contra del que faig normalment no animaré a cap dels dos perquè no vull que perdi l’altre. Només queda dir el tòpic de “que guanyi el millor”. Això si, animaré a mort al que passi a semifinals. I aquest podria ser el Granollers perquè juga a casa i perquè el Barça, no ens enganyem, està en el seu pitjor moment de la temporada.

Voldria dedicar aquest post a l’Àngels Marmer. Una dona d’handbol, una bellesa de Granollers i, sobretot, una persona encantadora i una bona amiga, amb la que vaig veure la segona part d’ahir. Un petó, guapa.

Ara veurem si tenim el que s’ha de tenir

Alguns encara diuen que el Madrid són quatre arreplegats però el cert és que porten deu partits seguits guanyats i que ja els tenim a quatre punts, amb la visita al Bernabeu pendent, tot i que amb un partit menys. Avui el Barça ha de demostrar que té el que s’ha de tenir. Una victòria al camp del Atlético ens tornaria a posar a set punts i, sobretot, llençaríem un missatge clar: “senyors, aquí de favorit només n’hi ha un”.

A per l'Atlético

Ara és l'hora de le veritat. Si diumenge guanyem al camp de l'Atlético tot tornarà a la normalitat i la Lliga es posarà de cara. Si, a sobre, els pericos no fan de filial i treuen ni que sigui un empat donc això "sota, caballo, rey". Diumenge sabrem si en endavant hem d'estar tots acollonits, de moment continua el divertiment de si l'Eto'o es queda o marxa, de si en Valdés és porter pel Barça, que si l'Henry s'ha fet independentista i tot el que calgui per vendre un diari.

Amb el Barça a Lió

Ahir varem anar a Lió sense el RACC, perquè encara no ens ha tocat la grossa, tot i que ahir la varem esmentar sovint. L’expedició la formàvem en Sergi Cortés, en Jordi Estalella, un GPS amb veu sensual al que varem batejar amb el nom de Susi i un servidor. La colla pessigolla, com es diria col•loquialment.

El Barça va fer autèntica pena, varem patir de mala manera des dels primers minuts, sobretot des de l’errada descomunal d’en Víctor Valdés, al que sempre he defensat però que cada cop em costa més fer-ho. Començo a pensar que hem de fitxar un porter, com a mínim per tenir opcions de recanvi. La defensa un “coladeru”, com es diu als patis dels col•legis, els del mig del camp perduts i els de davant encara més. Pràcticament, diria, que només es pot salvar a en Puyol per entrega i alguns moments d’en Piqué, l’Alves i en Xavi. Però tot plegat res de res.

Cal que ens espavilem i ràpid perquè si el Madrid guanya al camp dels pericos, el seu propi filial com qui diu, i el Barça perd amb l’Atlético la Lliga la perdem, al temps. Però això són pures suposicions. També podria perdre el Madrid i guanyar nosaltres i tornar-los a tenir a deu. El que no admet discussió és que ens hem de posar a les piles ja i en Guardiola pensar en antídots per quan ens destrueixen el partit o per quan ens ofeguem al mig camp, les dues darreres experiències.

Tornant a Lió destacar que per prendre un cafetó ens varem ficar accidentalment en un bar gay, on varem veure a la noia més maca de Lió, tot i que de noia no tenia només que el nom, i que el camp de l’Olympique és una autèntica merdeta, un futbolí de 40.000 persones, amb uns lavabos tercermundistes i un bar pitjor que els que tenen els pakis al Metro. Sorprenent. Per cert que els ultres d’ells cridaven “puto Barça”, semblava que estiguéssim a l’Estadi Olímpic.

Robatori, d’acord, però també impotència total

Que els àrbitres miraran d’atracar-nos des del primer minut, com ahir, ja sabem que passarà. Això ha passat sempre que hem estat lluitant amb l’equip del règim. Ara, dit això, el Barça no en va tocar ni dues seguides bones. Va fer el pitjor partit de l’any i no em valen les excuses perquè l’Espanyol són quatre arreplegats que ahir es varen trobar amb un arbitratge a favor (per afavorir al Madrid, es clar), amb una errada defensiva espectacular en el primer gol i amb un obsequi by Valdés per acabar d’arrodonir la festa. El Barça s’ha cregut que era “guapo”, com li deia la gent, especialment en Guardiola i ara s’haurà de posar les piles.

Al bàsquet li passa com a l’handbol. Jugar sense base és llençar el partit. L’únic que tenim és en Sada, que no està a l’alçada d’un TAU ni de conya, i res a la banqueta. Exactament el mateix que passa a l’handbol amb els laterals.

El meu pronòstic: 4 a 0

Demà els pericos s’enduran quatre gols cap a casa, és el meu pronòstic. I no dic sis perquè amb el quart gol al marcador ja començarem a reservar forces pel partit de Lió, al que per cert hi aniré. L’altre dia que vaig anar a Sarrià, perdó a l’Estadi Olímpic, vaig veure un joc molt pobre, quasi lamentable. Si demà juguen així al minut vint s’ha acabat el partit. En De la Peña i en Tamudo han estat mig equip els darrers anys i ara que van de baixa, perquè hi van i molt, estan ben fotuts.

El basquet li va passar factura al Madrid. I ho va fer gràcies a en Navarro, sobretot, que es va treure l’espina dels pèssims darrers minuts que va fer a Vistalegre a l’Eurolliga. Ara toca el TAU, mala peça al teler.

Vaig anar a veure a l’Espanyol…

Ahir vaig estar a l’Estadi Olímpic veient a l’Apanyó amb el Sevilla. Pobres pericos, que malament que ho passaran aquest any. En comptes d’un equip de Primera semblen la Penya Pit i Collons jugant un partit de costellada. No havia vist mai atacar amb aquesta lentitud, semblava un partit de l’Oliver i Benji. El cert és que varen merèixer guanyar fins les fatídiques jugades de l’errada d’en Coro a porteria buida i de l’expulsió d’en Lola. Ara els hi toca el Barça i el Madrid, quasi res...

L’ambient normal, res de l’altre dijous. Els retardats de sempre cantant “puto Barça” com a Can Barça es canta “Puto Epanyó”, cap diferència. La qüestió és veure com acaba tot plegat. Si baixen a Segona riurem, però els trobarem a faltar perquè una Lliga sense el Barça - Apanyó no és el mateix.

Gràcies a en Matias per convidar-me!

El Madrid a tretze punts i el Ciudad Real a un any llum

Aquesta és la realitat: l’equip de futbol sempre et deixa un bon regust i el d’handbol fa autèntica pena. Els primers fan que esperis el següent partit i els segons fan pensar que millor que s’acabi la temporada demà mateix.

Perdre al minut 45 de la primera part per 2 a 0 al camp del Betis l’any passat era equivalent d’acabar humiliat. Això ha canviat. El Barça ara lluita fins el darrer minut i acaba aconseguint impossibles, com en el cas d’ahir. No crec que ningú dubti que si el partit dura cinc minuts més el guanyem. La nota negativa va ser la defensa, que va fer aigües, i la positiva el partidàs d’en Xavi i l’Iniesta i l’instint assassí de l’Eto’o a l’àrea. El Madrid a tretze punt, a veure que fa avui.

L’handbol...que podem dir. El pitjor atac dels darrers quinze anys? Que només es va salvar en Hansen? Que en Nagy, l’Íker, en Rocas o en Juanín van estar lamentables? Ja no saps que dir. El que està clar és que el millor que podria passar és que la temporada s’acabés demà mateix perquè ens quedarem novament en blanc (i que ningú em surti amb el títol de la Supercopa...). Hi ha coses que són evidents: en Demetrio ja no està per jugar a l’elit, en Barrufet intriga més que juga, en Boldsen està gras i aporta ben poc, en Juanín i en Tomàs estan fent la seva pitjor temporada, etc. Masses coses. Aquest equip està condemnat des de la primera jornada per la manca de primera línia i la temporada passa factura. En Masip que es posi les piles o acompanyarà a en Manolo Cadenas ben aviat, ahir ja es varen veure uns tímids mocadors al final.