Avui es decidirà la Lliga d'hoquei, amb tota seguretat

Falten vint minuts i el Barça guanya de 3 gols (3 a 6, ni més ni menys) a la pista del Liceu. Aquest no ha estat el millor any de l'equip i encara així guanyarem la Lliga, una mostra inequívoca de la gran superioritat del Barça en aquest esport. El que ha fet aquest any el futbol ho va fer l'hoquei l'any passat, no ho oblidem. No escriure de celebracions, només felicitaré a aquest equip que és la joia del nostre club pel que fa a les seccions.

On és en Sandro?

Ahir es va acabar una temporada que segurament no veurem mai més. S’ha guanyat tot i ara mateix no recordo ni un sol partit en que haguem sortit decebuts del joc del Barça. Ha estat una temporada fantàstica amb molts noms propis i en que tot ens ha sortit bé. Fixeu-vos: ha debutat l’entrenador i en Busquets, que estaven a Tercera Divisió; hem recuperat a un Henry i a un Marquez que semblava que estaven més fora que a dins; fem una aposta per en Piqué i surt rodona; vivim el millor any d’en Xavi i l’Iniesta; els fixatges d’en Keita i d’en Alves un deu; que més podem dir. Tot ha sortit bé. I el millor és que tenim equip per molts anys, si seguim fent les coses bé.

I, en aquest context, em pregunto: on és en Sandro? On està la felicitació del que vol ser President? On està ara que en Laporta l’ha deixat en ridícul. Ho he dit molts cops: no té categoria per ser el futur president. Apostar per ell serà un gran error, en podeu estar segurs.

Per cert, he estat a la rua dels campions. Quina gentada! Impressionant.

Camí de Roma

D'aquí un moment sortiré cap a Roma. Crec que podem guanyar, però costarà força. M'és indiferent. Passi el que passi aquest any ha estat inmillorable i l'equip mereix el nostre reconeixement sigui quin sigui el resultat. A veure si tenim sort i podem fer el nostre joc.

La gran farra, Sylvinho i Rubinos Pérez

Una derrota amb l’Osasuna, que a tothom li era indiferent perquè el volem veure a Primera, i discursos, copes, festa, cava, confetti i càntics a dojo. Una festa collonuda per tancar a casa una temporada excepcional, que podria acabar essent galàctica. Menció especial als discursos d’en Xavi que em va fer plorar de riure recordant el famós “ziga-zaga” del “jefe”, d’en Messi que va recordar Milito tot dient que no sortia al camp perquè “era un boludo” i al sempre emotiu Syvinho que pràcticament es va acomiadar dels socis.

Sylvinho mereix capítol propi. Així com en altres ocasions he criticat als pocavergonyes (Ronaldinho, Deco...) avui m’agradaria destacar la professionalitat d’aquest jugador que sempre ha estat en forma i a punt de sortir quan se l’ha necessitat i que ha fet pinya dins l’equip. Una persona sense taques negres a l’expedient. Un deu que marxa perquè vol jugar més minuts en els darrers anys que li queden però que si fos pel Barça es podria quedar els que volgués. Un exemple, una gran persona.

Rubinos Pérez també mereix una menció especial. Fer fora del camp a un jugador de 17 anys, en el dia del seu debut, i a casa, per una entrada en la que anava a buscar la pilota i que sobre no era clara ocasió de gol, és propi d’un fill de la gran Bretanya, per no dir puta. El madrileny, tot recordant Schuster, és un àrbitre d’aquests que van per la vida frustrats i amargats, un tros de carn que només aconsegueix ser protagonista arbitrant malament. Senyor Rubinos: d’aquí a deu anys en Marc Muniesa estarà jugant el seu partit 200 amb el Barça (perquè ja es veu que serà un crack) i vostè serà un ex-àrbitre fracassat que només li quedarà el consol d’anar pels bars d’algun barri ranci madrileny presumint de que un dia va fer fora a en Muniesa, al que tothom coneixerà, perquè a vostè no se li arronsava ni al Camp Nou. De moment ahir es va endur una mocadorada que ni les d’en Gaspar i la seva mare, pobreta, el nostre record.

Sopar amb el millor equip del món

Avui la Llum i jo hem sopat amb el millor equip del món, el nostre equip d’handbol. Algú potser tindria l’atreviment de dir-me que el millor equip és un altre, però jo li diria que no és cert. El nostre és el millor perquè els jugadors que el composen són immillorables, són persones que s’estimen el club i que agraeixen als qui els hi donem suport. El sopar l’organitzava la Penya Meritxell, una gent fantàstica i de pedra picada, que han acabat d’arrodonir la vetllada amb les seves bromes i càntics. En definitiva una nit fantàstica amb un equip extraordinari, també humanament.

Ens ha tocat seure al costat del jugador amb més títols de l’història de l’handbol, en David Barrufet. Després diré que no tinc sort. També ens ha fet il•lusió saludar a en Cristian Ugalde, un xaval molt maco i que té una cosina, la Marisa, que també és una gran seguidora de l’equip i amb la que comentem molt sovint com va la temporada. Tots, en definitiva, molt macos: en Jesper Noddesbo, en Laszlo Nagy, en Venio Losert, en Víctor Tomàs, en Demetrio Lozano, el directiu més autèntic (l’Alavedra) i en Toni Rubiella i en Xavi Pascual per part dels tècnics.

Només m’he endut una decepció. He trobat a faltar a una persona, no vull dir el nom, que sempre em parla de compromís i de que cal que al Palau hi hagi caliu i el dia que es fa un sopar amb els quatre que no falten mai no hi era. Potser tenia motius per no ser-hi, però atès que no és el primer cop que patina a mi ja em fa pensar malament. Que la sort l’acompanyi.

Que ridículs són aquests pericos

El Real Club Deportivo Apañó acaba de fer fora a una jugadora del seu equip femení per ser del Barça. S'ha de ser molt ridícul i sectari per fer una cosa així. Alehores si el proper any els hi cedim a en Puyol, en Xavi i en Piqué, que més voldrien aquests pobres, no els voldrien per culés?

La propera celebració es podria fer al Sahara

L'alcalde de Barcelona diu que la plaça Catalunya potser no és el lloc més adequat per fer les celebracions del Barça, quatre dies després de dir tot el contrari. Jo crec que el lloc no té res a veure, el problema és detenir i denunciar als qui aprofiten les celebracions per destrossar-ho tot. Ningú, pel que sembla, s'ha fet la pregunta que em faig jo des d'ahir? Quants d'aquests seixanta detinguts ja ho havien estat a la penúltima celebració? Estic convençut de que com a mínim 25 són els mateixos. Aleshores el que ha de fer l'Ajuntament és posar al servei de Barcelona, que per això estan, els serveis jurídics municipals a treballar en l'acusació d'aquests individus.

La millor Lliga ja és nostra

S’ha acabat la millor Lliga de tots els temps. La Lliga en la que s’han fet més punts, però sobretot en la que s’ha fet el millor joc dels nostres cent anys d’història. Una Lliga exemplar en la que els fixatges han estat un èxit i els veterans han recuperat l’il•lusió gràcies a un entrenador que pot arribar a ser únic. Ja tenim el segon títol a la butxaca i encara ens queda la Champions! Visca el Barça!

L'hoquei a la final de la Lliga

Eliminant al Reus, que no ha tingut cap opció en cap dels tres partits. Això demostra que si avui són campions d'Europa és gràcies a les baixes del Barça a la fase final de la competició continental.

Gràcies Jan!

L’amic Frederic Callís ha escrit al mur del seu Facebook un missatge que comparteixo plenament:

“En aquests moments magnífics d' efervescència Barcelonista, cal ser agraïts i agrair al Jan Laporta tot el que ha fet per convertir el Barça en un dels clubs mes grans del mon. Jan seràs el president mes gran de la historia del Barça encara que a molts els costi acceptar l’evidencia. Gracies per gestionar el club amb criteri i amb un model definit fins i tot després d' una moció destructiva de censura. GRACIES”.

Quina raó que tens Frederic! Els pocavergonyes de la moció, aquests personatges intrigants que només obeïen als seus amos o als seus interessos, han desaparegut com a rates perquè són uns covards. El que hem de fer entre tots és garantir que la successió d’en Jan Laporta es pugui produir amb normalitat. Ell ens ha fet els més grans, qui ho dubta avui?

Un deu pels seguidors de l'Athletic

Han fet fora al retardat que ha llençat una llauna al cap de l'Alves i s'han quedat fins el final aplaudint als seus i al Barça. Un model.

Amb autoritat. Ja som campions!

Al Barça li ha costat vint minuts entrar en el partit i ha deixat de jugar quan faltaven uns altres vint. Amb 50 minuts, doncs, ha fulminat del camp al Athletic. Una victòria contundent i treballada. Una victòria d’equip. Ningú ha destacat especialment i tots han aportat. Ja tenim el primer títol al sac i dissabte tindrem el segon. Aquest any serà inoblidable! Som campions! Visca el Barça!

Avui ens endurem el primer títol

Aquesta nit sabrem si el famós triplet és possible. Com a mínim sabrem si el primers dels tres capítols es tanca de manera positiva. Si perdem ja només optarem al doblet, es clar.

Per mi és un partit molt difícil. L’Athletic no té res a perdre i sap perfectament que és molt inferior al Barça i que la seva estratègia passa per destruir el joc culé. A més, els seus jugadors saben perfectament que potser serà el primer i únic cop que podran guanyar un títol important. La majoria d’ells no es mouran de l’equip en tota la seva vida i ja sabem quan els hi costa tenir una opció de títol. És evident.

Dit això, el Barça és el favorit indiscutible. Si no és deixa intimidar pel joc agressiu del rival i es dedica a fer el seu futbol no ens costarà massa endur-nos la primera copa i celebrar-la com cal perquè tothom parla dels 25 anys que fa que l’Athletic no juga una final però ningú recorda els que fa que no hi arriba el Barça. D’acord, és un títol menor. Però és un títol.

Estic preocupat!

Els que algun cop m’honoreu llegint algun dels meus posts culés potser pensareu que estic preocupat per l’empat d’ahir al Camp Nou o per la derrota de l’equip d’handbol a Ciudad Real. Res d’això. La Lliga està guanyada i la d’handbol ja estava perduda des de fa dies, no ens podem enganyar.

La meva preocupació és que des d’ahir he descobert que tinc un doble. Un paio que ha provocat un allau de missatges d’amics tant al meu correu o al Facebook. Un home que s’ha caracteritzat perfectament i que demà pot anar a atracar bancs i provocar que la policia em vingui a buscar a casa. Aquest tio és igual que jo i ahir va fer el seu debut a televisió. Us ensenyo la foto amb el prec de que el localitzeu i em digueu qui renoi és. L’haig de parar abans no sigui massa tard! (és broma, però si el coneixeu o identifiqueu a alguna persona de la foto m’ho dieu que riurem anant a buscar-lo).

Amb qui parla “La Caixa”?

Amb mi segur que no. Si parlessin amb mi no avalarien al senyor Florentino Pérez perquè pugui presentar-se com a candidat a la presidència del Real Madrid, això està clar. Si la meva àvia aixequés el cap i veiés que l’entitat on em va obrir la primera llibreta, al néixer, és la mateixa que avala a un individu de l’Espanya rància tornaria a la caixa, mai millor dit, a tota pastilla.

Jo amb “La Caixa” ja fa temps que no hi treballo. Més quan van marxar un parell d’amics que em fidelitzaven. Conservo aquesta primera llibreta, per un tema sentimental, i perquè la xarxa de caixers em va bé per una necessitat puntual. Per res més. Una entitat on totes les mares catalanes volien que hi treballés el seu fill s’ha convertit amb una màquina financera que només busca el benefici, d’aquí la seva evident espanyolització. Patrocinadora de la selecció espanyola de futbol, Rodrigo Rato al seu staff, ara en Florentino. Masses coses. De fet, si busques “La Caixa” a Google el primer que surt és: “La Caixa. ¿hablamos?”. Una senyal més.

Al descans: València 2 - Real Madrid 0

Sembla que demà tindrem festa i visitarem novament Canaletes. Aquest cop no arribarem els primers perquè estarem al camp, però no deixarem d'anar-hi.

Spanair ja deu anar prou bé

Si no és així costa d’entendre com el seu flamant President, el senyor Soriano, es pot dedicar a visitar tants mitjans de comunicació o a signar llibres tot el dia de Sant Jordi, com si fos en Boris Izaguirre. Deu tenir temps lliure.

El cert és que cada cop agafa més forma la seva possible candidatura a la presidència del Barça. Estem arreglats. No en teníem prou amb l’intrigant d’en Sandro que ara arriba en Soriano. Passarem d’un President que només rep crítiques però aconsegueix resultats a un d’aquests fantasmes que molta imatge però poca feina. Aquest club ja ho té això. Quan les coses van bé sempre passa alguna cosa.

Iniesta, Valdés, l’equip, Guardiola…i el model. Deco, el gran absent.

L’Iniesta va marcar, en Valdés va ser l’heroi dels 90 primers minuts, l’equip va estar a l’alçada, en Guardiola ho va plantejar fantàsticament...però el guanyador real va ser el model. I del model en són responsables tots, també els directius. Si en Laporta va rebre per tots cantons ara també és de justícia que se li reconeguin els mèrits. I dic Laporta per personalitzar la feina de tot l’equip directiu, professionals del club i altres col•laboradors. Tots ells varen xutar al minut 93, ells també.

Ahir varem eliminar a en Deco, encara que ningú ho recorda. El model també va acabar amb aquest pocavergonya. Qui el recorda, avui?

S’ha fet justícia

El Barça ha intentat jugar a futbol 180 minuts i el Chelsea no. Però a vegades en el futbol es fa justícia i avui és un d’aquests dies. Ara tothom recorda a l’Iniesta, però el gran heroi ha estat en Víctor Valdés. Si no fos per ell el Barça hauria encaixat tres o quatre gols. Ara toca celebrar-ho i seguir somiant en aquest inversemblant triplet que cada cop està més a prop.

La Llum i jo hem tornat a arribar els primers a Canaletes. I van dues!

La Lliga ha acabat

Dos a sis al Madrid al Bernabeu. Està tot dit. Xavi, Iniesta, Messi, Piqué, Touré…tots estratosfèrics i en clau de campió. Que voleu que us digui més, que la Lliga s’ha acabat i que en gaudiu força que això passa un cop cada trenta anys. La foto ho diu tot, avui.

En Siskauskas ens envia cap a casa

Una cosa és anar d’estrella i l’altre ser-ho. En Navarro va d’estrella però el dia que juga la Final Four se li arronsa deu centímetres, aquesta és la realitat. Ha fet autèntica pena, com l’Ilyasova, en Vázquez, en Grimau...només s’ha salvat en Andersen, per acabar ràpid. Una cosa ha quedat ben demostrada: el CSKA és molt superior al Barça en els minuts decisius. Cal ser més humils, jugar amb el cap i, sobretot, no anar d’estrelles sense haver guanyat res.

Ahir ja ens varen fer fora de la final a vuit a l’hoquei i avui ens eliminen a la de basquet. Espero que el futbol trenqui aquesta dinàmica.