30 de novembre 2009

Saber patir

Jugar bonic és fantàstic i ens agrada a tots, però guanyar encara més sobretot si el rival és el Madrid. Ahir, no ens enganyem, a la mitja part el Madrid ens podia haver enviat als vestidors amb un 0 a 2, només ho va evitar la nostra defensa capitanejada per un Puyol que va acabar essent el millor jugador del partit i un Valdés que va demostrar un cop més que és un garantia sota els pals.

A la segona part les coses van canviar i si no és per la jugada de l’expulsió d’en Busquets, que no té perdó de Deu amb el gran partit que estava fent, els hi marquem gos o tres gols més. Que dir de l’Ibrahimovic...un crack que ha fet oblidar completament a l’Eto en dos dies.

El millor del partit, per mi, els darrers minuts. Aquí és on el Barça va demostrar que també sap patir, que és fonamental per ser el millor. Quan les coses es posen peludes, com ahir, l’equip es va posar la granota i es van omplir de greix les mans, es varen deixar de pilotes d’or i de punyetes i van lluitar fins el darrer minut. Així juguen els grans equips.

26 de novembre 2009

Avui no va del Barça, va de la dignitat de Catalunya

La Vanguardia, El Periódico, El Punt, l'Avui, el Diari de Girona, el Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa publiquen avui un editorial conjunt sota el títol "La dignitat de Catalunya". Aquesta és una iniciativa inèdita que vol posar de relleu el malestar per la que sembla que serà una imminent sentència molt desfavorable del Tribunal Constitucional espanyol contra l'Estatut actualment en vigor.

El text d'aquesta editorial conjunta diu:

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.
L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra,confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al•lusió a les causes del retard de la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel•lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

23 de novembre 2009

Que mal acostumats que estem

A un punt del líder a la Lliga i depenent de nosaltres mateixos a la Champions i sembla que l’equip estigui a punt de baixar de categoria. Home, és cert que no estem en un moment engrescador de joc però també ho és que el futbol té alts i baixos i els equips passen per moments bons i menys bons durant tota la temporada. Estem en el segon cas, evidentment.

Jo crec que guanyarem els dos partits, el de l’Inter i el del Madrid, sense cap problema. Es més, crec que sortiran golejats. Ho crec perquè el camp estarà ple fins a vessar i perquè el pitjor Barça és millor que el millor Madrid i/o Inter.
Espero no tenir que empassar-me les meves paraules.

19 de novembre 2009

La paciència d'en Milito

Dinou mesos sense jugar és una xifra espectacular per un jugador de primer nivell. Que ahir en Milito jugués 45 minuts és una satisfacció per tots els que hem lamentat que un gran jugador com ell hagi estat tot aquest temps sense poder vestir la nostra samarreta. No se si el veurem jugar al primer nivell mai més, però com a mínim jo me n'alegro de que no hagi plegat sense tornar a jugar al futbol.

15 de novembre 2009

La feina de Pallapupas

Potser no sabreu qui són els Pallapupas (http://www.pallapupas.org) i si ho sabeu pensareu que hi fan en un blog del Barça. El cert és que els hi poso perquè vaig quedar encantat amb la feina que fan pels hospitals de Catalunya, arrencant un somriure als nens i a la gent gran malalts.

La Llum i jo els hem conegut gràcies a Atrápalo (http://www.atrapalo.com) que un cop més demostra que més enllà d’una web de venda d’entrades també és una empresa responsable i sensible en iniciatives de persones desafavorides. La gala de l’altre dia, “Junts sembrem l’alegria” (http://www.atrapalo.com/entradas/junts-sembrem-l-alegria-gal-la-benefica-de-tardor-pallapupas_e27712) va ser realment emotiva i la participació altruista d’artistes com Reugenio, Godoy, Pez en Raya, La Niña de Sherk, entre altres, dignes de destacar.

Per això us ho volia explicar. M’agrada que algú més conegui a la ONG i que tots vosaltres valoreu i diferencieu a les empreses com Atrápalo que tenen un vessant social. Del Barça ja en parlarem un altre dia.

11 de novembre 2009

"Triplete blanco" vol dir no guanyar cap dels tres títols?

Seria "triplete en blanco", aleshores? Ahir es va tancar el primer capítol d'un fracàs previsible. El model del talonari no funciona i en Floren ho hauria de saber pèrquè ja ho comprovar una vegada. L'home, com diu la dita, és l'únic que ensopega dos cops amb la mateixa pedra. Força Alcorcón!

09 de novembre 2009

Dubtes i més dubtes

Val la pena estar sempre patint? Alguna vegada gaudim del fet de tenir un equip campió o permanentment hem d'estar buscant aspectes dels que preocupar-se, per no perdre el costum? Encara no s'havia jugat ni un minut de Lliga i ja ens faltaven efectius per una temporada llarga, ara patim per si en Messi està depre, després sembla que ja ens han eliminat de la Champions, que si aquest any es juga millor i es perd...quina angunia. Aquest anys no serà com el passat, d'entrada, perquè el passat és irrepetible. I després perquè ara ja ens coneixen més, ara encara és més important guanyar-nos, ara ja no tenim aquell instint assassí. I encara així anem líders de la Lliga i amb opcions a tots els títols, al marge de que n'hem guanyat dos de petits ja, tot i que és cert que les passarem canutes a la Champions. El que ens cal és paciència i, sobretot, aprendre a gaudir del que tenim.

05 de novembre 2009

Patirem

Tocarà patir. Els que creien que tot seria bufar ampolles i veien una final al Bernabeu, amb el Madrid, deuen estar desconcertats i és que les coses són més complicades del que sembla i cap dels dos equips està clar que acabi classificant-se.

El Barça ha lluitat tot el partit però la pilota no ha entrat, res més. No es pot criticar a l'equip perquè ha fet el que ha pogut. Ara estem obligats a guanyar els dos darrers partits per acabar primer de grup, que sabem que és fonamental. A lluitar fins el darrer sospir.

L'handbol ha guanyat a la pista del Sant Antonio. S'ha trencat una ratxa negativa de conc anys perdent, que no és broma. A veure si som capaços de redreçar la temporada i com ha mínim poder seguir lluitant en tots els fronts. El més complicat és la Lliga, ara per ara, però no perdem la fe.