Antequera: patiment i alegria...i el senyor seleccionador

Avui no tenim perdó...anar guanyant de vuit i acabar patint només vol dir una cosa: manca de concentració. Per sort som molt superiors al Reyno de Navarra (Portland pels nostàlgics) i hem pogut guanyar. Jo ja em veia demà fent turisme per Màlaga. Destacar el bon partit d’en Nagy, avui decisiu, i la direcció d’en Dani Sarmiento, molt bona. Ja tocava tenir un central especialista.

La sorpresa ha arribat a la segona semifinal quan un Ademar que ha lluitat molt ha doblegat al totpoderós Ciudad Real que ha sortit a la pista pensant en la final i l’acabarà veient per la tele. Quina alegria veure’ls caure...

Tres anècdotes:

A la sortida del pavelló uns neandertals del Ciudad Real han increpat als jugadors del Barça que juguen la Mini Copa. Com sempre els catetos fent el ridícul per les espanyes...tot ha estat des de l’altre cantó del carrer, es clar. A sobre covards.

La cara d’en Valero Ribera al acabar el partit del Ciudad Real era un poema. Ja sabeu que ell desitja veure caure al Barça, no sigui que algú pensi que els títols del Dream Team no eren mèrit seu, i veu que l’Ademar és menys rival. No té cura, estarà ressentit per sempre més.

Definitivament l’entrenador del nostre equip és un home que no crea complicitats amb ningú. Avui ens ha saludat des de cinc metres, una hora i mitja abans del partit. No ha estat capaç ni de venir a saludar...si almenys fos bo entrenant! Del seu segon ni en parlo...deixeble d’en Valero, està tot dit.