Aquesta si que seria bona

“Els millors anys de la nostra vida”, l’extraordinari programa de Catalunya Radio (http://www.catradio.cat), va manifestar ahir nit que darrera d’un blog crític amb socis, directius, jugadors i tècnics del Barça hi ha, ni més ni menys, que el senyor Castellví. Aquesta si que seria bona.

Si això fos cert aquest senyor ja no estaria legitimat per parlar de males formes i d’ètica. I el seu company, el flamant Giralt, més valdria que marxés cap a casa avergonyit.

El blog en qüestió diu que en Ronaldinho es com “una esponja de cubatas”, que en Motta està relacionat amb la droga i que els afeccionats del Barça anem al Camp Nou com a borregos. Sense comentari. També és molt curiós que el personatge del blog digués que compraria un spray per pintar les parets de l’estadi i la façana d’en Johan Cruiff, dies abans que passés això mateix.

Ara que està tant de moda contractar grafòlegs potser s’hauria d’investigar també sistemes de reconeixement de veu, per veure si es pot cosir a demandes a l’individu que ha creat aquest blog.

Avui és el dia dels articles brillants. Ara, Marta Rovira

Aquest de la sociòloga Marta Rovira, a Tribuna Catalana (http://www.tribuna.cat/), només es pot qualificar com a brillant. També el reprodueixo perquè comentar-lo seria un insult a la saviesa de qui l’escriu:

“Per què amb Laporta tothom s’hi atreveix?, per Marta Rovira, sociòloga. 3 de juny de 2008.

És un fet curiós, aquest clima que s'ha creat al voltant de la gestió de l'entitat blaugrana. Des del punt de vista de l'opinió pública, s'ha passat de lloar el millor Barça de la història (sobretot pel que fa a la imatge i la gestió del club), a criticar fins a l'extrem (insults inclosos) un Joan Laporta visiblement tocat. Fins i tot aquesta actitud de Laporta, d'assumir les crítiques i entonar un mea culpa, força inèdit entre els nostres referents públics, no ha servit per reforçar la seva posició.

La moció de censura no tindria tant de relleu si no fos perquè l'atac ve de molts flancs, de dins i de fora. I el clima que s'ha creat s'alimenta cada dia des dels mitjans de comunicació esportius i no esportius. La premsa, doncs, s'hi ha sumat d'una manera ferotge, aportant situacions clarament poc periodístiques. Mireu només algun dia les notícies de BTV del vespre i veure-ho com s'esplaia el presentador amb comentaris ofensius que traspassen la línia de la més mínima ètica professional. Una cosa és posar una mica de cullerada personal en la presentació de les notícies i l'altra és insultar en antena un club de futbol, sigui el que sigui. Coses com aquestes, jo no les havia vist mai en una televisió pública de Catalunya. Mai.

Quan acabi el seu mandat, Joan Laporta haurà estat, sense cap mena de dubte, un dels millors presidents que hagi pogut tenir el Barça. Qui posi en dubte això és que té molt poca memòria, i alguna mena d'interès l'encega per valorar objectivament la gestió que ha fet la junta de Laporta. Més enllà de les simpaties personals, que sempre poden ser més o menys tèbies, Laporta ha encapçalat una gestió que ha demostrat que el Barça encara pot ser més gran del que havia estat mai, i que pot representar Catalunya amb un gran orgull.

És veritat que la seva gestió ha estat valenta, i això ha comportat apartar molts interessos foscos que voltaven el club, com per exemple els dels Boixos Nois, que l'han arribat a amenaçar de mort (un episodi que sembla oblidat, però que encara cueja). Però el salt al buit que han fet determinats actors en el moment actual del club és estrany i només fa pensar en la revolució d'aquests interessos apartats del club. En tot cas, no pot explicar-se només pels resultats esportius, ni pel cas Ronaldinho, ni per una sortida de to momentània de Laporta. Sembla com si haguessin esperat el moment en què el vaixell estigués tocat, per assaltar-lo a ple.”

Per a més informació: http://www.tribuna.cat/

Excel·lent article d’en Víctor Alexandre

Em permeto reproduir un magnífic article d’en Víctor Alexandre, en defensa d’en Joan Laporta. Diu veritats, no com altres...

“En defensa de Joan Laporta, per Víctor Alexandre. Dimecres, 21 de maig de 2008.

Hi ha molts paral·lelismes entre en la situació de prostració esportiva que viu el F.C. Barcelona des de fa dos anys i l'estat de prostració nacional en què es troba Catalunya actualment. En ambdós casos hi trobem desencís, descontentament i desorientació. Desencís, perquè les expectatives eren elevades; descontentament, perquè els resultats no es corresponen amb els valors existents; i desorientació, perquè no es veu l'horitzó amb optimisme. Si a aquests paral·lelismes hi afegim que la grandesa del Barça rau precisament en la seva identificació amb Catalunya, fins al punt de ser el canalitzador de les frustracions nacionals del país, haurem de concloure que és lògic que els sentiments es barregin amb el desig que allò que no és possible en el terreny polític sí que ho sigui, com a mínim, en el terreny esportiu. Però aquí s'acaba tot. No és gens sa confondre una nació amb una entitat esportiva, no és sa que la impotència nacional cerqui la compensació en els moviments afortunats d'una pilota. No ho és, perquè hi ha el perill que la impotència deixi de ser puntual i esdevingui crònica i que, havent-ne trobat un pal·liatiu, el qui la pateix no lluiti per capgirar-la.

Una mostra d'aquest comportament la trobem en la ràbia desfermada contra Joan Laporta fins al punt de fer-lo responsable absolut de les dues temporades en blanc del Barça. Cosa sobredimensionada i mancada de sentit, ja que si veritablement fos així, si Laporta fos el responsable absolut de l'actual situació, també ho seria de les temporades en què el club va guanyar dues Lligues, una Champions i dues Supercopes. És a dir, que la balança s'inclinaria clarament al seu favor. I més encara si comparéssim aquests resultats amb els obtinguts per altres presidents. ¿Obliden, els abrandats detractors de Laporta, que per poder obtenir l'altra Copa d'Europa que ha guanyat el club al llarg de la seva història van caldre 93 anys i 37 presidents? Només per això, la gestió de Laporta ja mereix un respecte. Però encara hi ha més. Joan Laporta és –sense oblidar Josep Sunyol, el president assassinat– el millor president que ha tingut el F.C. Barcelona i el que més bé ha sabut captar la simbiosi entre la seva dimensió esportiva i la seva catalanitat.

Joan Laporta desperta odis ferotges perquè és independentista i perquè ocupa un càrrec que té més projecció internacional que la de president de la Generalitat. Això, és clar, no ho reconeixerà ningú, però és evident que és així. D'aquí que tots aquells que es van veure obligats a callar quan els èxits esportius acompanyaven, ara hagin aparegut amb les dents esmolades disposats a treure profit de l'adversitat. El Barça, per a certes persones –com Catalunya per a certs polítics–, només és un pretext per situar-se en el poder i treure'n els màxims beneficis personals. Després, al darrere, vénen tots aquells catalans sempre tan vehements a l'hora de blasmar determinades "humiliacions" esportives i sempre tan covards a l'hora de plantar cara a les humiliacions nacionals.”


Per a més informació: http://www.victoralexandre.cat

El basquet ha estat escombrat de la pista

El Barça ha fet 61 punts, perdent de 15. Un desastre. El Barça està molt lluny d’un TAU que té un equip molt més complert i que, indiscutiblement, té la millor defensa de la Lliga. Ens ha escombrat en 3 partits i no hi ha res a dir. Acker, Kasun, Lakovic...no han estat a l’alçada de les expectatives creades i s’ha demostrat que l’equip necessita una renovació amplia, començant per l’entrenador. Felicitats TAU i ànims Chichi Creus perquè se t’ha girat feina.

Com s’atreveixen a parlar d’ètica?

L’esperit destructiu de catalanes i catalans, que el tenim molt accentuat, es posa de manifest dia rere dia quan surt el tema de la moció de censura d’en Joan Laporta i la seva Junta Directiva. I es parla des del punt de vista de l’ètica, curiosament. Dic curiosament perquè els que fan d’altaveu de les conductes ètiques són els primers que haurien de callar quan es parla en aquests termes.

Els mitjans de comunicació parlen d’ètica? Si per vendre dos diaris més es passen la vida com voltors, pels passadissos del club, a veure si arrepleguen alguna cosa per criticar-la. Aquests són els ètics? Quina ètica tenen els periodistes anacrònics que viuen omplint planes amb notícies, mai contrastades, venudes com a confidencials i que després són falsedats? No pleguen ells? No els hi cau la cara de vergonya de ser tant incompetents i tant vividors?

I aquesta oposició destructiva i covard, que només surt quan venen mal dades, perquè no diu que pensen de l’ètica d’algun dels futbolistes? La culpa només és d’en Laporta? En Laporta els hi ha posat els cubates a la boca? No parlen mai de l’ètica dels futbolistes. Es clar, ells no es presenten a les eleccions. Podrien parlar, també, de l’ètica d’en Sandro Rosell al treure un llibre per fer mal al club quan aquest s’estava jugant les garrofes de la temporada passada. Això va ser molt ètic?

I, com no, es podria parlar de l’ètica d’alguns dels signants de la moció, encara ressentits perquè han perdut els privilegis que els hi dispensaven altres juntes directives. Alguns signen amb despit perquè no poden admetre que tots els socis som iguals i que pel fet de ser d’una penya determinada no han de rebre cap mena de favoritisme. Molt ètic.

Amics, qui vulgui parlar d’ètica que llenci la primera pedra. O que calli.

Els visitants d’ADN Blaugrana amb en Pep Guardiola

Alguna cosa bona deu estar fent en Joan Laporta. Pel que sembla, com a mínim ha encertat a l’hora de triar en Josep Guardiola. Això és el que es desprèn del resultat de l’enquesta que hem tingut activa les darreres setmanes. Un 85% dels qui heu votat considereu que en Josep Guardiola és l’entrenador idoni per conduir el nostre equip la propera temporada. Els vots negatius han representat únicament un 5% dels vots, i això que quan es va iniciar l’enquesta encara no s’havia confirmat el fixatge. Que la sort l’acompanyi i que els destructius de sempre, són els mateixos de fa molts anys, el deixin treballar en pau. Això si que costarà.

La Lliga d'hoquei en perill

No hi ha res pitjor que confiar-se. Això és el que ha passat avui en el segon partit de la final de la Lliga d'hoquei. El Barça ha sortit, ha marcat primer, ha pensat que en tornaria a marcar set i ha perdut, a més perdent els papers. Encara ens queda l'oportunitat de guanyar un dels dos partits que hem de jugar a Reus, però això ja serà molt més complicar. Podem perder la Lliga, si.

El TAU, intractable

Avui hem perdut quasi totes les possibilitats de guanyar la Lliga de basquet. El TAU ha estat superior al Barça, perquè té molt millor equip, i poc més a dir. En aquests partits decisius és quan veus els jugadors que ens poden fer guanyar títols i els que no. En Basile, l’Acker, en Kasun, en Lakovic, en Fran Vázquez...avui encara els estem esperant.