Com s’atreveixen a parlar d’ètica?

L’esperit destructiu de catalanes i catalans, que el tenim molt accentuat, es posa de manifest dia rere dia quan surt el tema de la moció de censura d’en Joan Laporta i la seva Junta Directiva. I es parla des del punt de vista de l’ètica, curiosament. Dic curiosament perquè els que fan d’altaveu de les conductes ètiques són els primers que haurien de callar quan es parla en aquests termes.

Els mitjans de comunicació parlen d’ètica? Si per vendre dos diaris més es passen la vida com voltors, pels passadissos del club, a veure si arrepleguen alguna cosa per criticar-la. Aquests són els ètics? Quina ètica tenen els periodistes anacrònics que viuen omplint planes amb notícies, mai contrastades, venudes com a confidencials i que després són falsedats? No pleguen ells? No els hi cau la cara de vergonya de ser tant incompetents i tant vividors?

I aquesta oposició destructiva i covard, que només surt quan venen mal dades, perquè no diu que pensen de l’ètica d’algun dels futbolistes? La culpa només és d’en Laporta? En Laporta els hi ha posat els cubates a la boca? No parlen mai de l’ètica dels futbolistes. Es clar, ells no es presenten a les eleccions. Podrien parlar, també, de l’ètica d’en Sandro Rosell al treure un llibre per fer mal al club quan aquest s’estava jugant les garrofes de la temporada passada. Això va ser molt ètic?

I, com no, es podria parlar de l’ètica d’alguns dels signants de la moció, encara ressentits perquè han perdut els privilegis que els hi dispensaven altres juntes directives. Alguns signen amb despit perquè no poden admetre que tots els socis som iguals i que pel fet de ser d’una penya determinada no han de rebre cap mena de favoritisme. Molt ètic.

Amics, qui vulgui parlar d’ètica que llenci la primera pedra. O que calli.