Estic preocupat!

Els que algun cop m’honoreu llegint algun dels meus posts culés potser pensareu que estic preocupat per l’empat d’ahir al Camp Nou o per la derrota de l’equip d’handbol a Ciudad Real. Res d’això. La Lliga està guanyada i la d’handbol ja estava perduda des de fa dies, no ens podem enganyar.

La meva preocupació és que des d’ahir he descobert que tinc un doble. Un paio que ha provocat un allau de missatges d’amics tant al meu correu o al Facebook. Un home que s’ha caracteritzat perfectament i que demà pot anar a atracar bancs i provocar que la policia em vingui a buscar a casa. Aquest tio és igual que jo i ahir va fer el seu debut a televisió. Us ensenyo la foto amb el prec de que el localitzeu i em digueu qui renoi és. L’haig de parar abans no sigui massa tard! (és broma, però si el coneixeu o identifiqueu a alguna persona de la foto m’ho dieu que riurem anant a buscar-lo).

Amb qui parla “La Caixa”?

Amb mi segur que no. Si parlessin amb mi no avalarien al senyor Florentino Pérez perquè pugui presentar-se com a candidat a la presidència del Real Madrid, això està clar. Si la meva àvia aixequés el cap i veiés que l’entitat on em va obrir la primera llibreta, al néixer, és la mateixa que avala a un individu de l’Espanya rància tornaria a la caixa, mai millor dit, a tota pastilla.

Jo amb “La Caixa” ja fa temps que no hi treballo. Més quan van marxar un parell d’amics que em fidelitzaven. Conservo aquesta primera llibreta, per un tema sentimental, i perquè la xarxa de caixers em va bé per una necessitat puntual. Per res més. Una entitat on totes les mares catalanes volien que hi treballés el seu fill s’ha convertit amb una màquina financera que només busca el benefici, d’aquí la seva evident espanyolització. Patrocinadora de la selecció espanyola de futbol, Rodrigo Rato al seu staff, ara en Florentino. Masses coses. De fet, si busques “La Caixa” a Google el primer que surt és: “La Caixa. ¿hablamos?”. Una senyal més.

Al descans: València 2 - Real Madrid 0

Sembla que demà tindrem festa i visitarem novament Canaletes. Aquest cop no arribarem els primers perquè estarem al camp, però no deixarem d'anar-hi.

Spanair ja deu anar prou bé

Si no és així costa d’entendre com el seu flamant President, el senyor Soriano, es pot dedicar a visitar tants mitjans de comunicació o a signar llibres tot el dia de Sant Jordi, com si fos en Boris Izaguirre. Deu tenir temps lliure.

El cert és que cada cop agafa més forma la seva possible candidatura a la presidència del Barça. Estem arreglats. No en teníem prou amb l’intrigant d’en Sandro que ara arriba en Soriano. Passarem d’un President que només rep crítiques però aconsegueix resultats a un d’aquests fantasmes que molta imatge però poca feina. Aquest club ja ho té això. Quan les coses van bé sempre passa alguna cosa.

Iniesta, Valdés, l’equip, Guardiola…i el model. Deco, el gran absent.

L’Iniesta va marcar, en Valdés va ser l’heroi dels 90 primers minuts, l’equip va estar a l’alçada, en Guardiola ho va plantejar fantàsticament...però el guanyador real va ser el model. I del model en són responsables tots, també els directius. Si en Laporta va rebre per tots cantons ara també és de justícia que se li reconeguin els mèrits. I dic Laporta per personalitzar la feina de tot l’equip directiu, professionals del club i altres col•laboradors. Tots ells varen xutar al minut 93, ells també.

Ahir varem eliminar a en Deco, encara que ningú ho recorda. El model també va acabar amb aquest pocavergonya. Qui el recorda, avui?

S’ha fet justícia

El Barça ha intentat jugar a futbol 180 minuts i el Chelsea no. Però a vegades en el futbol es fa justícia i avui és un d’aquests dies. Ara tothom recorda a l’Iniesta, però el gran heroi ha estat en Víctor Valdés. Si no fos per ell el Barça hauria encaixat tres o quatre gols. Ara toca celebrar-ho i seguir somiant en aquest inversemblant triplet que cada cop està més a prop.

La Llum i jo hem tornat a arribar els primers a Canaletes. I van dues!

La Lliga ha acabat

Dos a sis al Madrid al Bernabeu. Està tot dit. Xavi, Iniesta, Messi, Piqué, Touré…tots estratosfèrics i en clau de campió. Que voleu que us digui més, que la Lliga s’ha acabat i que en gaudiu força que això passa un cop cada trenta anys. La foto ho diu tot, avui.

En Siskauskas ens envia cap a casa

Una cosa és anar d’estrella i l’altre ser-ho. En Navarro va d’estrella però el dia que juga la Final Four se li arronsa deu centímetres, aquesta és la realitat. Ha fet autèntica pena, com l’Ilyasova, en Vázquez, en Grimau...només s’ha salvat en Andersen, per acabar ràpid. Una cosa ha quedat ben demostrada: el CSKA és molt superior al Barça en els minuts decisius. Cal ser més humils, jugar amb el cap i, sobretot, no anar d’estrelles sense haver guanyat res.

Ahir ja ens varen fer fora de la final a vuit a l’hoquei i avui ens eliminen a la de basquet. Espero que el futbol trenqui aquesta dinàmica.