Copa del Rei d’handbol a Saragossa: el meu resum.

La vessant esportiva

Hem perdut, però l’equip s’ha deixat la pell al parquet del Príncipe Felipe de Saragossa. El que hem anat repetint durant la temporada s’ha posat de manifest a la final: tenim una primera línia feble tant en defensa com en atac. En Nagy, l’Iker i en Demetrio no poden compensar la desagradable sorpresa de la temporada de l’Eric Gull ni el fet de que en Jerome hagi finalitzat la seva etapa blaugrana. Ahir, a més, ens va fer molt i molt mal l’actuació d’un Xepkin que s’hauria d’haver sobreposat a les provocacions del Ciudad Real.

L’equip, però, va lluitar fins el final i senzillament ahir no tocava guanyar. Ara la premsa esportiva parlarà del primer any en blanc després de 26 anys, si no guanyem a Ciudad Real. I és cert. Però el que no podran dir de cap de les maneres és que aquest equip no ha suat la samarreta fins el darrer dia. Els que parlen de l’any en blanc després són capaços de riure-li les gràcies al Ronaldinho de torn, per cert. Oportunistes dels pebrots que en tot l’any no escriuen ni una línia de l’handbol si no és per criticar.


El suport dels culés

Quinze persones el dissabte i unes trenta el diumenge. Potser que ens ho fem mirar, tenint 165.000 socis. El club ha de prendre mesures urgents i fer alguna cosa per aconseguir un suport més gran de l’afecció en esdeveniments com aquests.

Per cert, i que em perdonin, no vaig veure enlloc ni a Sang Culé ni als Dracs. Els he defensat mil vegades, però en aquest cas no han estat a l’alçada de les circumstàncies. Les penyes Enric Masip i Meritxell han estat les úniques en comparèixer a Saragossa.

Un equip de bona gent

El nostre equip és un extraordinari equip humà. I això de ben segur és culpa del Secretari Tècnic. L’Enric Masip sempre ha donat molta importància a la vessant humana i això ha arribat a l’equip. Del primer a l’últim dels jugadors no tenen mai un no per ningú que s’acosta i al camp es nota que aquesta sintonia està present en tot moment. Us puc assegurar que això no passa al Portland o al Ciudad Real, sense anar més lluny. Només els cal veure quan arriben als llocs.


Les cheerleaders

Tenim unes cheerleaders que no ens les mereixem. Són l’enveja de tots els clubs i acaben fent “bolos” en els grans esdeveniments de l’Asobal i de l’ACB perquè senzillament són les millors. I no només són les millors, també són un grup de noies molt agradables i ben avingudes entre elles. Em consta perquè aquest cap de setmana ens les hem trobat a la sopa, quasi.


Un President a la defensiva

En Joan Laporta està molt nerviós. És un home a la defensiva. Ahir li comentava que dissabte només érem 15 culés a Saragossa i em va contestar com si li fes un retret, tot i que després va reaccionar i va entendre que no era així. En Laporta ha comès errors, com tothom, però penso que n’estem fent un gra massa. El futbol se’ns ha anat de les mans i el basquet i l’handbol no han aconseguit el desitjat, però no és l’únic culpable ni la situació és tant límit. Sovint envejo l’esport americà, on tot és molt menys transcendent i el que va a fer la gent és passar-s’ho bé. Senyors, que només és esport. Una mica de memòria històrica i fem balanç del que s’ha fet en tota la seva dimensió. I una altra cosa: prefereixo deu anys en blanc que un pallasso saltant per la gespa del Bernabeu o un analfabet que tenia una portera assessora esportiva.